Ssshhhttt! Vols callar, tio? La Laura s'està enfadant...

M'agradaria saber (bé, no ho sé del cert, encara) el temps que un professor dedica a classe a demanar silenci per fer una explicació, donar un parell d'instruccions, recomanar un llibre i desitjar un bon aniversari a un dels seus alumnes. 

Fa unes setmanes, després de les vacances de Nadal, vaig tenir una forta afonia. La primera la vaig tenir l'any passat, mentre feia el màster de formació i des d'aleshores ja sé que si un professor no té veu és com un trompetista sense bufera. Els professors no poden treballar sense la veu... 

Després de curar-me l'afonia (tres infusions de farigola al dia com a mínim), un professor em va dir que el que havia de procurar era no cridar a l'aula per demanar silenci. Si els alumnes xerren, no pots pujar el to de veu perquè aleshores ells parlaran més fort i tu també ho faràs i, aleshores, tot plegat es convertirà en un peix que es mossega la cua.

Jo recordo SILENCIII! que semblava que fessin trontollar les taules. Recordo crits que m'arribaven a espantar (sobretot si seia a primera fila). 

Des d'aleshores ja no crido. Quan els alumnes xerren pels descosits quan no toca em quedo callada i m'espero dreta davant d'ells. Tinc tot el temps del món...

Avui he trigat quasi vint minuts en començar la classe. Era l'aniversari d'una alumna i sempre m'agrada dedicar-los algunes paraules davant la resta. Doncs... impossible. 

Però avui els he dit el mateix que heu llegit més amunt: No em penso deixar la veu, la meva salut, per la vostra mala educació. 

Sap greu? Sí! Moltíssim! Perquè realment els qui xerren són pocs però fan molt de soroll... Ja m'enteneu. També entenc que és divendres i que era última hora però necessitava que veiessin que d'aquesta manera no podem continuar, d'aquesta manera no poden continuar perquè s'ha de garantir un bon clima a les aules. 

Per tant, després de presentar el nou projecte, la lectura de Charlie i la fàbrica de xocolata de Roald Dahl, m'he negat a llegir-los el primer capítol. "No us ho mereixeu i heu de saber veure que els vostres companys estan decebuts amb alguns de vosaltres i jo també." Ens hem cansat de fer veure que no passa res. 

També he demanat disculpes públicament a aquells alumnes que han marxat de la classe desil·lusionats. Als qui des del primer moment m'han ajudat a demanar silenci i a recolzar-me. 

Considero que és bo que els nois i noies ens vegin enfadats (en veritat, moltes vegades, els professors fem veure que ens enfadem).

I amb molta angoixa i malestar, els he demanat que durant els últims vint minuts escriguessin una redacció sobre el comportament del grup en els últims dies

a les seves llibres. 

Aleshores, sí... Silenci.