Les notes del tercer trimestre

Què són les notes del tercer trimestre? Què tenen les darreres qualificacions que no tinguin les de les altres avaluacions? Exacte, que són les últimes i que representen el 50% del curs.


A més, i aquí és on vull anar a parar, les notes són una autèntica, real i freqüent font d’angoixa i malestar. Per a qui? Per què?


En primer lloc, per als nois i noies. Les notes, tal i com les entenem la majoria de nosaltres, poden perjudicar l’autoestima de la criatura. Per què he de quantificar (no “avaluar”) els seus coneixements? Com poden mesurar amb números quelcom tan abstracte i en permanent construcció? Com si no tinguèssim / tinguessin tota la vida per endavant per aprendre, oi? Quina diferència hi ha entre un sis i un set? Au, home! Efectivament, és absurd.


Però no només el butlletí afecta de manera individual. Les notes poden arribar a ser un conflicte per al grup. No us podeu imaginar la competència (insana) que hi ha a les aules de secundària. A secundària. He vist nois i noies plorant pels passadissos perquè companys han fet burla de les seves qualificacions.


Un maldecap també per a les famílies perquè malgrat que des de dalt (des de molt a dalt, eh?, em refereixo) se’ns demani treballar les competències, les famílies continuen demanant el 4,5, 6, 7, 8, 9 i 10. La consciència predominant en aquest aspecte (no em refereixo a totes les famílies, afortunadament) vol que els seus fills i filles arribin a casa amb un full amb numerets. Què noi, quantes t’han quedat? Quantes n’has aprovat, de matèries? No els preguntaran mai què has aprés? Ets feliç a l’escola? Quines experiències noves i meravelloses has viscut?


Òbviament també suposa un tripijoc per als professors. Sobretot per als novells, com qui us està dient aquestes paraules. Aquesta és una reflexió que probablement faré més endavant, però no us podeu imaginar la quantitat d’hores que un professor pot arribar a dedicar a les correccions. Vol ser rigorós i fer la feina ben feta. Això, a no ser que tinguis una planificació fantàstica que t’estalviï temps i energia, és una feinada com una catedral. I (total) per a què? Per un maleït número… Quan demà doni els dossiers de lectura (amb la nota), m’agradaria saber quants dels nois es miraran les nombroses anotacions que els he fet.


Els professors, després de posar les notes, ens podem arribar a sentir allibertats. Sabeu què? Jo no m’he sentit així. No m’he tret cap pes de sobre. Crec que els hauria pogut acompanyar una mica més… Sento com si els hagués abandonat: “Nois, jo baixo en aquesta parada. Fins a la propera!”. Preparo l'equipatge i marxo sense saber si us tornaré a veure, les meves classes us serviran per al proper curs... Bé, adeu.

Em pregunto i, ara seriosament i pensant en els futurs alumnes, què hauria pogut fer jo, com a professora, per a què els resultats (ja siguin numerets o no) fossin millors? Tant se val! Perquè quan fas clic a “Tancar matèria”, Iacta alea est.

El butlletins no reflecteixen allò que més ens hauria d’interessar com a societat: Què han aprés? Com ho han après? Com se senten al centre? I què podem fer, els docents i les famílies, per resoldre les dificultats i afavorir els seus aprenentatge? Què podem fer per a què els nostres alumnes siguin millors persones i feliços?