35. El llibre que m'ha fet plorar

Ploro més amb les pel·lícules que amb els llibres i quan un llibre m'arrenca una llàgrima (ni que sigui una sola llàgrima) ja es mereix tots els meus respectes. Yo antes de ti  de Jojo Moyes (Suma, 2016) me'l van recomanar el curs passat. Que sí, que sí! Que és diferent! Que no és la típica història! em deien i ... Hi he picat!

En aquest moment plovia (Sitges, agost 2016)

Louisa Clark, una noia d'uns vint-i-sis, vint-i-set anys amb una personalitat aferrada i fidel als seus principis, s'ha quedat sense feina i no s'ho pot permetre perquè la seva família té problemes econòmics i necessiten sí o sí el seu sou per poder tirar endavant. 

Will Traynor. Jove, ben plantant, culte i ric. Pateix un accident de trànsit que el deixa paralític i depressiu. 

Louisa i Will es coneixen en una entrevista de feina i a partir d'aquí, sense que ells ho sàpiguen encara, les seves vides canviaran radicalment. Yo antes de ti no és una història d'amor, és una història de veritat (on l'amor i hi juga un paper molt important, és cert) que ens planteja com les persones que ens envolten ens poden millorar el nostre dia a dia, com la teva vida canvia, sense avisar, sense demanar permís a ningú, com de vegades les decisions s'han de respectar tot i no compartir-les. No és ni el millor llibre que s'ha escrit, ni el millor llibre que he llegit però sí que és una història potent, sensible, bonica, de pel·lícula, tot i que no la voldries protagonitzar, però és d'aquelles que un cop acabes el llibre no te les pots treure del cap.  

El recomano per l'esperit optimista i per la vitalitat de la protagonista, per les picades d'ullet i l'humor (negre, també). Fins i tot el recomano per la llagrimeta que em va arrencar i per un fragment com aquest:

¿Y sabes qué? Nadie quiere oírme hablar de esas cosas. Nadie quiere que hable de tener miedo, o del dolor, o de sentir miedo a morir por cualquier estúpida infección. Nadie quiere saber qué se siente cuando sabes que nunca más volverás a acostarte con alguien, que nunca más vas a comer algo que tú mismo has cocinado, que no podrás abrazar a tus hijos. Nadie quiere saber que a veces siento tal claustrofobia, atrapado en esta silla, que me entran ganas de gritar como un loco al pensar que voy a pasar otro día así. Mi madre pende de un hilo y no me perdona que aún quiera a mi padre. Mi hermana me guarda rencor porque una vez más la he eclipsado... y porque mi lesión significa que no puede odiarme de verdad, como cuando éramos niños. Mi padre solo quiere que todo desaparezca. Al final, todos quieren ver el lado bueno. Necesitan que yo mire el lado bueno. 

L'heu llegit? Què us ha semblat?

El podeu trobar en diferents edicions però és molt probable que s'hagi de fer una reserva: disponible en aquestes biblioteques.

Bona lectura i el carnet de la biblioteca a la cartera!

34. #RoaldDalh100

Avui Agafats en préstec vol commemorar 

els cent anys del naixement del millor narrador del món, 

Roald Dahl. 

Dahl és conegut arreu per títols com Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, James i el préssec gegant i és un dels autors més apreciats pels lectors més petits (i no tan petits) i que a Anglaterra (ell va néixer a Llandaff). Per sumar-nos a la celebració, la setmana passada vam anar a les biblioteques Joan Oliva i Milà i Armand Cardona i Torrandell per agafar en préstec alguns dels seus llibres. En el següent enllaç trobareu les opinions recollides i a sota les referències i l'enllaç de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Esperem que la proposta us agradi i que us animeu a llegir-lo. 

Referències bibliogràfiques (per ordre d'aparició en el vídeo) 

• DAHL, Roald. Danny, el campeón del mundo. Barcelona: Alfaguara, 2015. Catalogat a... També el podeu trobar editat en català.
  
• DAHL, Roald. El fantàstic senyor Guillot. Barcelona: La Magrana, 2000. Catalogat a...També el podeu trobar editat en castellà.
  
• DAHL, Roald. Els Culdolla. Barcelona: La Magrana, 2004. Catalogat a... També el podeu trobar editat en castellà.
  
• DAHL, Roald. Agu Trot. Madrid: Algaguara, 2002.  Catalogat a... També el podeu trobat editat en català.
  
• CASAS, Lola. Tot Dahl. Barcelona: La Galera, 1999.  Catalogat a...
  
• DAHL, Roald. Els millors relats de Roald Dahl (Antologia de contes per a adults). Barcelona: Sembra Llibres, 2016. Catalogat a... 

Moltes gràcies per la vostra lectura!

32. El club de lectura, l'invent del segle

Fa temps, i amb tota la il·lusió del món, vaig preparar un projecte per a un club de lectura. Va fer fallida... Però Leer y conversar: una introducción a los clubes de lectura de Jesús Arana Palacios i Belén Galindo Lizaldre (Trea:2009) m'ha donat l'empenta que necessitava per replantejar-m'ho més seriosament.

Recomano el llibre a bibliotecaris, mestres, coordinadors de clubs de lectura, també als participants i a totes aquelles persones interessades en la matèria. Els clubs de lectura ja sabem què són, oi? Grups lectors que a més de compartir una mateixa lectura, també en fan tertúlies i intercanvien opinions i visions en un lloc determinat (en una biblioteca, per exemple). La definició és senzilla però el manual, que no arriba a les tres-centes pàgines, ens demostra que és un concepte molt més ambigu i complex. 

Els autors han dividit el llibre en dues parts. En la primera, Arana ens parla dels antecedents històrics dels clubs de lectura. Hem de pensar que no van sorgir d'un dia per l'altre i que tot plegat és un procés lent que no es va consolidar fins el segle XVIII, quan hi haver una importantíssima revolució lectora. Aquests clubs de lectura neixen amb la voluntat de debatre, de crear discussions, d'intercanvi d'opinions. La importància d'aquests clubs va ser tan gran que encara ara existeixen! I cada vegada, en som més i més específics (segons la temàtica, la llengua, els participants, etc.) Hem de pensar que cada lector és una interpretació. Cinquanta lectors, cinquanta interpretacions i totes, repeteixo, totes són vàlides! Aquesta és, des del meu punt de vista, una de les regles cabdals dels clubs. 

No leáis para contradecir o impugnar, ni para creer o dar por sentado, ni para hallar tema de conversación o disertación, sino para sospesar y reflexionar.

Mireu què en diu Jacques Attali:

La lectura será a condición sine qua non de la lucha contra la criminalidad, el fanatismo y la superpoblación. También será una condición para el empleo, incluso en los oficios más simples. Sin lectura no será posible participar en la vida social, económica, asociativa, ni en la vida democrática, ni siquiera, y cada vez más, de entretenimiento: porque la sociedad de la imagen será también la sociedad de la escriptura. 

Arana també defineix els clubs de lectura com a mètodes de coneixement. Segons Wagensberg, tot coneixement s'adquireix a través d'un estímul (la lectura d'un llibre), d'una conversa (el debat sobre la lectura i l'interncanvi d'opinions) i d'una conseqüent comprensió (les conclusions que algú n'extreu de tot el procés). 

Per tant, els clubs de lectura són genials per aprendre, aprendre i aprendre, sobretot i es desenvolupen en un entorn tranquil, obert i sense prejudicis. Però no sempre és tan senzill com sembla...

L'autor continua el seu discurs parlant del participants, de l'importantíssim paper del coordinador, de les dinàmiques que es poden fer durant les trobades, les característiques del grup (nombre, renovació, periodicitat, normes, els rols, les proves de foc que poden sorgir, activitats complementàries a la lectura, la classificació dels clubs de lectura segons diferents paràmetres, temes de conversa, l'avaluació final de cada sessió i de l'activitat en general, etc.)

Un punt destacat és l'elecció dels llibres que es llegiran en el club. Qui els tria? Per què uns i no uns altres? Les lectures o bé les pot escollir el coordinador, o bé els participants. És un debat molt intens i interessant però la majoria dels llibres afortunats tenen les següents característiques: curts, de comprensió assequible, empatitzem amb els seus personatges, que generen debat i controvèrsies, que parli de temes d'actualitat i que siguin variats. 

Si ets coordinador d'un club de lectura, sisplau, MAI! MAI! MAI!, proposis llibres d'autoajuda! Tampoc solen agradar els llibres excessivament literaris, poc lineals, amb moltíssims personatges i línies argumentals i salts en el temps... Els lectors s'avorreixen i es perden...

 El text d'Arana acaba amb un llistat de 50 títols aptes (de "cinco estrellas", segons ell) per a un club de lectura. Un llistat interessant però que, des del meu punt de vista, no deixa de seguir un cànon preestablert, però bé... imagino, també, que cada club de lectura tindrà els seus protocols de lectura.

La segona part, de la mà de Galindo, titulada "La voz de los protagonistas" és un conjunt d'entrevistes fetes a diferents participants clubs de lectura i a escriptors a propòsit dels clubs. Galindo n'examina els resultats i arriba a les següents conclusions: Els participants arriben als clubs amb moltes ganes d'aprendre, de llegir i de conèixer gent però també neguitosos per por a no caure bé, a no tenir el mateix llegat cultural que els altres, i que, tot i que el coordinador juga un paper necessari, sempre hi ha qui xerra pels descosits. Els autors també són importants en els clubs perquè sovint hi participen com a convidats, per a ells són oportunitats úniques per intercanviar opinions amb els lectors (un Sant Jordi light).

Aleshores, per si encara hi ha dubtes, per què hauríem de pertànyer a un club de lectura?

• Enriquiríem el nostre bagatge cultural
• Enfortiríem els nostres hàbits lectors
• Fomentaríem el debat i seríem més respectuosos amb les opinions dels altres 
• Coneixeríem gent i qui sap...

Segur que hi ha un club de lectura (o més d'un) a la vostra biblioteca de confiança. Ara, al setembre, s'obren les llistes i us podeu apuntar. Recordeu que és una genial manera per llegir més i millor i compartir la vostra afició. Us hi animo!

Si us interessa el llibre el podreu trobar a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona i per a més informació sobre els clubs de lectura, aquí en teniu el portal.


Bona lectura!

30. Sóc desordenada

Sóc desordenada! Molt desordenada! Extremadament desordenada! I tot i que sempre dic que em sembla que el meu desordre és mínimament ordenat, la veritat és que, tret de la llibreria, em costa moltíssim mantenir l'escriptori, l'armari o, fins i tot, el suro ordenats. I quan els meus pares pensaven que ja no hi hauria res que em fes canviar el xip, es va publicar La magia del orden: herramientas para ordenar tu casa... ¡y tu vida!.

La japonesa Marie Kondo és una experta en l'ordre, és la seva filosofia de vida, i es dedica a fer teràpies, tallers i curs per millorar la vida dels seus clients a través de l'ordre. Milions d'exemplars venuts i nombroses reserves als catàlegs de la biblioteca però... En què consisteix exactament el mètode Konmari. 

De la lectura en puc extreure les següents conclusions:

• Que l'ordre, ser una persona ordenada, et fa més feliç. El desordre físic comporta un desordre mental.
• Endreçar ha de ser divertidíssim!!!
• Que no serveix absolutament de res ordenar una miqueta cada dia per no cansar-nos tant
• Que ordenar no és el mateix que posar les coses d'un lloc a una altra (sí, home, sí: la roba del llit a la cadira i de la cadira al llit...)
• Hem d'ordenar per categories i no per ubicació. És a dir, ordenarem tota la roba, tots els llibres, tots els objectes personals... D'aquesta manera veurem la quantitat d'objectes que tenim.
• Seguir un ordre concret.
• Només ens hem de quedar amb les coses que ens fan feliços.

Molt bé! I tot això, com ho fem? Us explicaré el cas pràctic que l'autora ens descriu a propòsit dels llibres. Segons Kondo, hem de reunir TOTS els llibres que tinguem a casa i col·locar-los a terra. D'aquesta manera, ens adonarem de la quantitat de llibres que tenim. El següent pas, és el d'agafar, un per un, cada llibre i preguntar-nos si aquest llibre ens fa feliços. Sembla absurd però poca broma.

La majoria de llibres que tenim a casa no els hem llegit. Per què els hem de mantenir? Els podríem regalar o fer un donatiu a una biblioteca escolar, per exemple.

Ets sents culpable? Kondo diu que és un sentiment habitual. Sentir-se malament per desfer-te d'objectes (de llibres, en aquest cas) que considerables indispensables per a la teva vida. Aleshores, com és que no has tingut el llibre al rerefons de la llibreria amb dos dits de pols?

Agafes un llibre i dius no me'n vull desfer perquè POTSER el llegiré algun dia... Segons Kondo, aquest argument no és vàlid i per tant... a la foguera.

Hem de conservar només aquelles pertinències que ens fan feliços, que ens veure-les pensis em feu molt feliç i feu que desitgi arribar a casa i donar-vos les gràcies. 

Altres consells que et dóna és que pleguis la roba d'una determinada manera, no comprar organitzadors perquè sovint fan més nosa que servei, fer-ho tot en un dia, no dir-li a ningú que estàs fent neteja perquè voldran saber què et quedes i què no entre d'altres.

Bé, seré clara.Vaig llegir el llibre en un moment, és entretingut perquè combina l'explicació del mètode amb casos pràctics. Filosofia de calaix? Descriu el mètode ideal? Home, en certs moments sembla que et digui que sense posar en pràctica els seus consells, moriràs amargat però vaig desfer-me de les coses que no em feien feliç (d'algunes) i Déu n'hi do la quantitat de papers que van anar a parar a la brossa. Amb els llibres, encara no m'hi he atrevit.

Desgraciadament, i ho lamento pels meus pares, continuo sent desordenada (i amb orgull) però reconec que el llibre de Kondo et sacseja una mica i t'anima a col·locar cada cosa al seu lloc. 

El podreu trobar, fàcilment, a la vostra biblioteca de confiança. També disponible en català. Us deixo l'enllaç: feu clic aquí.

Bona lectura i, recordeu, el carnet de biblioteca sempre a la cartera.  

26. La professora de la tolerància

Desde que ella se preocupa por mí, 

he empezado a preocuparme por mí misma. 

Incluso dejé de escaparme de la escuela. 

Odio admitirlo, pero empieza a gustarme.

No puedo esperar hasta el próximo año 

para tener a la señorita Gruwell de nuevo.

 

Diarios de la calle  (The Freedom Writers Diary) d'Erin Gruwell i els seus alumnes és l'últim llibre que he llegit. El va editar Elipsis l'any 2007. Llegir-lo, de veritat.

Gruwell és professora de llengua anglesa i la tutora dels alumnes més problemàtics i conflictius de l'institut on treballa. Problemàtics i conflictius en el sentit que amb catorze anys (catorze!) ja han disparat un tret enmig una disputa entre bandes, que conviuen amb el racisme, la violència, les drogues, la pobresa, els robatoris, l'alcohol, els maltractaments, la pederàstia, els trastorns alimentaris, la desconfiança i la por.

El propòsit de Gruwell és el de transformar els joves i convèncer-los que tenen tota la vida per endavant i que res ni ningú els pot aturar: si ells s'ho plantegen, poden arribar a la universitat, fins i tot. Només han de confiar en ells mateixos i creure en els seus somnis. 

I com ho farà? I aquesta és la cirereta del pastís: a través de la literatura i de l'escriptura. Gruwell els proposa d'escriure un diari íntim, en el qual puguin confessar els seus sentiments i angoixes. 

L'experiment que, en un principi, no rep ni el vistiplau dels alumnes ni de la resta del professorat, començarà a donar fruits molt més aviat del que s'esperen els lectors. 

Diarios de la calle recull fragments d'aquests dietaris. Són retalls curts i alguns extremadament profunds i sincers: testimonis de les baralles, víctimes de la violència de la gènere i de l'assetjament escolar, de la malaltia... 

Amb les sessions de lectura els Freedom Writers (autors de la llibertat) es comparen amb personatges històrics com Anna Frank, de fet tindran l'oportunitat de conèixer Miep Gies (qui va acollir els Frank a casa seva), i Zlata Filipović. Molts d'ells creuen que viuen enmig d'una guerra que no s'acaba ni s'acabarà mai i que se n'han d'amagar (de vegades, la mateixa guerra se la trobaven a casa en tornar de l'escola). Ells mateixos no creuen que poden canviar el món... Senzillament, és un llibre fantàstic i que el recomano a crits. 

Basat en fets realíssims, el llibre resumeix els quatre anys de Gruwell a l'institut i és un exemple clar d'un dels beneficis de la literatura. Rere les lectures del Diari d'Anna Frank, El diari de Zlata, El vigilant en el camp de sègol de Salinger i El color púrpura d'Alice Walker, entre d'altres, els nanos descobreixen el valor de l'empatia i comencen a fer pinya, tan consistent que farà que el missatge de pau, de tolerància i de respecte que Gruwell els ha inculcat arribi arreu del món.  

Podreu trobar aquest llibre en les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Per cert, també hi ha la versió cinematogràfica del llibre. Molt bona, també!

Bona lectura i el carnet de la biblioteca a la cartera. 

20. Els més venunts (2/2)

El Sant Jordi s'apropa i els del gremi ja comencen a fer les seves apostes sobre quins seran els llibres més venuts. Per què uns llibres es vénen més que uns altres? Existeix una fórmula màgica per escriure un best-seller? Quins trets tenen sí o sí tenen els títols que arriben a més de cinquanta milions d'exemplars com Cien años de soledad? Els best-seller tenen la mateixa qualitat literària que els clàssics?

De tot això i una mica més ens en parla Sergio Vila-Sanjuán a Código Best seller: Las lecturas apasionantes que han marcado nuetra vida, publicat per Planeta l'any 2011. Gemma Lienas, l'autora dels diaris de la Carlota, el va recomanar mesos després de la publicació en el seu canal de Youtube, em va picar molt la curiositat i per això el vaig agafar en préstec.

Advertència: l'assaig no conté els trucs per escriure un best-seller! Però l'autor en fa un estudi molt interessant.

El llibre va encapçalat pel pròleg de José Antonio Marina, que ja ens apunta que el cànon ideal (poden pensar en Bloom, si es vol) no té perquè ser el mateix que el cànon real, és a dir, els dels llibres més venuts i llegits i assegura que aquell títol que s'inscrigui en els dos cànons, en el de la crítica i en el dels lectors, forma part del cànon total.

«Un best seller es un libro que se ha puesto de moda. Algo que se pone de moda cuando -por razones que hay que investigar- despierta en muchas personas el deseo de hacer algo».

Segons Marina, els llibres més venuts comparteixen les següents característiques: ambient aristocràtic, sexe, intriga i poc contingut religiós. La pedagogia i psicològica del lector, i l'habitual client de les llibreries, busca una lectura que resulti plaent, entenedora i si és el llibre que tothom llegeix, millor. Com més satisfacció ens produeixi la lectura i menys esforç ens exigeixi més motivats estaran els lectors i no voldran anar-se'n a dormir fins que no l'acabin. Els best-seller tenen aquest component social, en el sentit que, si tothom el llegeix, serà per alguna raó... i aleshores hi piques!

Els best-seller existeixen i no els podem bandejar, són autèntics fenòmens editorials que marquen tendència i Vila-Sanjuán divideix el seu assaig en dues parts. La primera part se centra en el panorama històric dels llibres més venuts i difosos a Occident, enumera possibles teories del seu èxit i les incidències socials que comporten. La segona part, més pràctica potser, enumera cronològicament setanta obres que malgrat el pas del temps es continuen venen, n'ofereix un resum de l'argument i la repercussió que van tenir en el seu moment i en l'actualitat.

Els best-seller no només són els llibres que venen milions d'exemplars, també són els llibres que es venen més ràpid, els que tenen més edicions i reimpressions en un any. Són llibres que funcionen i, tècnicament parlant es poden classificar en long seller, els fast seller, els page turner (els llibres que devorem durant les vacances d'estiu com La noia del tren que comentava en l'anterior entrada del blog) i, una categoria que m'ha fascinat, els best loved books que són els llibres més estimats per els lectors, són els llibres que creen lectors com Harry Potter i la pedra filosofal.

Vila-Sanjuán ens proposa de donar un cop d'ull a la llista dels llibres més venuts, fàcilment la podreu trobar per la xarxa. Els llibres més venuts durant la història, parlo de molts milions d'exemplars, són els llibres religiosos o els que s'associen a una ideologia política concreta, llibres absorbents com Història de dues ciutats de Dickens o El senyor dels anells de Tolkien, obres pràctiques com diccionaris, llibres d'auto-ajuda i espirituals, llibres infantils i juvenils (els contes dels germans Grimm, Heidi, El petit príncep) i els llibres de creació literària que tenen el reconeixement de la crítica com els llibres de Camus, Tolstoi, Salinger i García Màrquez.

L'autor inicia un recorregut per la història de la literatura europea i nord-americana. Afirma que a l'edat mitjana ja hi havia best-sellers, que la invenció de la impremta va facilitar molt el procés editorial, que Tirant lo Blanch va ser un dels èxits de l'època i que Don Quijote de la Mancha va ser el primer best-seller internacional. El segle XIX va ser important en aquest sentit. Els índex d'alfabetització es disparaven i el cost del llibre cada vegada era menor així que els lectors no tenien remordiments de consciència si es compraven un parell de llibres de tant en tant.

Més endavant, l'assagista descriu l'evolució del best-seller en diferent territoris, centrant-se, sobretot, en Espanya. En aquest cas, analitza la situació a partir de la Transició fins l'any 2010, i prediu que el nou best-seller global serà Haruki Murakami, autor de Tokio Blues entre d'altres.

Quins factors intervenen en la creació d'un best-seller? Molts, i molt d'inimaginables perquè no existeix la fórmula màgica. L'autor n'enumera uns quants: el boca-orella, una campanya brutal de publicitat per part de les editorials (envien exemplar gratuïts a les llibreries abans que el llibre arribi al client), que un autor de referència recomani l'obra, la crítica, les llistes dels llibres més venuts que apareixen a la premsa (Compte! Perquè hi ha algunes que són manipulades), perquè representin un escàndol social, com Lolita i L'amant de Lady Chatterley, pel pensament sociològic que transmet, com Doctor Zhivago, i que s'hagin comprat els drets de l'obra per fer-ne una adaptació a la petita i, sobretot, a la gran pantalla.

«Intento escribir mis libros de forma que el lector no los pueda dejar. Los construyo de tal modo que cuando llegan al final de un capítulo, se ven obligados a posar al siguiente. Es la vieja técnica de los seriales del sábado, dejar al chico colgando del filo del acantilado al final del capítulo» 

- Sidney Sheldon

Com s'escriu un best-seller? A molts els agradaria saber-ho però tot i que no hi ha una recepta clara és ben cert que tots els llibres que comenta Vila-sanjuán tenen aquests ingredients en comú:

• El ritme de la narració és ràpid i, sovint, els capítols són curts.
• Cada capítol acaba amb un punt culminant que fa que el lector continuï llegint.
• Tot i que ja s'ha escrit sobre tot (i qui cregui que no, ho lamento moltíssim) s'ha de ser original.
• Els personatges són fàcilment identificables.
• Es produeix un desequilibri de l'estabilitat que comporta un canvi brusc per al protagonista.
• Les situacions dramàtiques sempre es presenten amb un punt d'intriga: qui és l'assassí? Per què s'ha comés el crim? Per què el testimoni del crim no es va atrevir a denunciar-ho?

  Es difícil mantener una lectura que no despierte algún tipo de emoción. En primer lugar, el interès. La intriga, el estar en la trama, es esencial.

• Ofereixen diferents punts de vista d'un mateix episodi. En aquest sentit les veus narratives juguen un paper important.
• Els escenaris peculiars.
• Amor, exostisme, luxe, aventures, terror...
• L'autor sap que l'absoluta llibertat i que en moment d'escriure no existeix cap precepte.

Per últim voldria compartir amb vosaltres aquest fragment:

Son libros en los que el autor ha puesto todo lo que sabía y le preocupaba, sus obsesiones y vivencias, su conocimiento y sus padecimientos. Libros que no podría haber escrito ningún otro autor y, por ello, muy lejos de ser intercambiables. Son best sellers porque han llegado por sorpresa, trayendo un mensaje que nadie esperaba. No seguían una tendencia, sino que la estaban creando.

Podeu agafar el llibre en préstec en una d'aquestes biblioteques: feu clic aquí

per accedir al catàleg.

Bona lectura!

18. Els més venuts (1/2)

El Sant Jordi s'apropa i els del gremi ja comencen a fer les apostes dels llibres més venuts de la diada. Per què uns llibres es vénen més que uns altres? Existeix una fórmula màgica per escriure un best-seller? Quins trets tenen sí o sí tenen els títols que arriben a més de cinquanta milions d'exemplars com Cien años de soledad? Els best-seller tenen la mateixa qualitat literària que els clàssics?

De tot això i molt més en parla Sergio Vila-Sanjuán a Código Bestseller: Las lecturas apasionantes que han marcado nuestra vida publicat per Planeta l'any 2011.

Com que l'assaig és extens he decidit dedicar-li dues entrades, aquesta i la següent que publicaré aquesta mateixa setmana.

L'autor, en un moment determinat del llibre, ens descriu com va viure el fenomen Solados de Salamina, el fenomen Carlos Ruiz Zafón, el fenomen La catedral del mar i el fenomen El tiempo entre costuras de María Dueñas. Els quatre llibres tenen una característica en comú, són els últims best-seller de la literatura espanyola, però no tots van recórrer el mateix camí per arriba a la llista dels més venuts.

Per exemple, abans de La sombra del viento, Zafón va publicar la saga juvenil durant els anys noranta i va necessitar les crítiques dels diaris per agafar embranzida. Ara, com aquell qui diu, el nom de l'autor ja és una marca. El cas de Falcones és curiós perquè La catedral del mar és la primera obra de l'autor. Enhorabona! Perquè, primer, és molt difícil que les editorials apostin per un autor novell, i segon, perquè costa molt que el llibre sigui bo, llegit i venut. Sira Quiroga, la protagonista de la novel·la de Dueñas, és un personatge que captiva i l'èxit el llibre va assolir quan se'n va parlar a la ràdio. Estic convençuda que la sèrie de televisió que es va emetre fa un parell d'anys ha ajudat a incrementar les vendes del llibre.

Quan llegia l'experiència de Vila-Sanjuán vaig començar a pensar en els fenòmens editorials que he viscut durant els darrers anys, a més dels comentats anteriorment... I n'he trobat uns quants són aquests:

El primer best-seller que us vull comentar ens arriba des d'Itàlia. L'autor repartia fulletons de la seva novel·la a les portes dels instituts de Roma i bé... d'aquí va arribar l'èxit. Potser algú ja l'ha encertat. Exacte! Federico Moccia! Verge Santa! Com a xurros es venien els seus llibres! Totes les noies llegíem Tres metres sobre el cel (2004), totes volíem escriure els nostres noms i el del noi que ens agradava en un cadenat, anar a un pont i tirar-ne la clau al riu. Sí o no? Vinga, confesseu!

Sembla ser que el primer llibre el va publicar, en italià, l'any 1992, que es va reeditar l'any 2004 i que a partir d'aleshores, es va començar a traduir a altres llengües. Arriba a casa nostra l'any 2008. Va ser un no parar, recordo que en una diada de Sant Jordi hi havia una cua que no tenia fi davant d'una carpa amb el seu cognom imprès: Moccia! L'últim llibre que va publicar va ser Simplement, tu l'any 2014.

El segon el recordo bàsicament perquè em va tenir enganxada durant tot un estiu. Entre els llibres i les pel·lícules. Era una adolescent i... la qüestió és que durant uns mesos les llibres es van omplir de llibres de més de tres-centes pàgines, amb cobertes negres, títols en lletres blanques i vermelles. Alguns de la meva quinta vam començar a llegir sobre els vampirs vegetarians. Crepuscle de Stephenie Meyer. La saga presumeix de més de 40 milions d'exemplars venuts (traduït a 37 llengües). Hi vaig picar perquè em van dir si t'agrada Harry Potter, si t'agraden Les cròniques de Nàrnia, t'encantarà la història d'amor entre l'Edward i la Bella (quan no és res més que una reversió del mite de la bella donzella que s'enamora d'una bèstia, però bé...). Em va tenir entretinguda, que d'això es tractava.

I per últim... Un dia, agafo el butlletí cultural d'un diari i anuncien en lletres majúscules l'arribada d'un nou fenomen editorial, un autèntic terratrèmol: la novel·la eròtica per a les mares de Nova York! Així s'anunciava la primera part de la trilogia de Cinquanta ombres de Grey de E.L. James. I no sé com, pocs dies després de la publicació del llibre en català el vaig comprar... Sense comentaris, sisplau. Fem un exercici de memòria, fa uns estius els aparadors de les llibreries estaven plens, plens de novel·les amb cobertes negres i amb filigranes roses i violetes, de roba interior... La novel·la eròtica es va posar de moda una altra vegada. En Christian Grey va fer revifar la relació de molts matrimonis i va ser el motiu de ruptura d'uns altres. Literatura eròtica per a les mares de Nova York... Ara, podem trobar Grey, que narra la trama des del punt de vista del protagonista masculí, i la saga sencereta en les llibreries de vell de la capital.

Altres que recordo: Harry Potter i les relíquies de la mort, l'últim llibre de la saga de la Rowling, Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine d'Albert Espinosa, Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, La veritat sobre el cas de Harry Quebert de Joël Dicker, Victus de Sánchez-Piñol, La noia del tren de Paula Hawkins...

I vosaltres? Sou dels qui aneu a la biblioteca i agafeu els llibres més prestats?

12. De quin color són les sabates de Dorothy?

Durant aquests dies he recorregut el país d'Oz de nord a sud i d'est a oest i he intentat no allunyar-me gaire dels panots daurats.

Bé, imagino que ja sabeu de quin llibre estic parlant, oi? Exacte, de El mago de Oz (The Wonderful Wizard of Oz) del nord-americà Lyman Frank Baum, que tot i que ha escrit més de setanta llibres per als més menuts, només se'l coneix per les aventures de Dorothy i el seu gosset Toto, l'Espantaocells que no pensa, per l'Home de llauna que no té cor i el Lleó covard. He llegit la versió que va publicar El País l'any 2004, traduïda per Gerardo Espinosa.

Breu resum, per si les mosques: Dorothy viu a Kansas amb els seus tiets. Un dia, Dorothy i Toto apareixen en un país màgic i estrany, sembla ser que un cicló ha trasllat la casa fins allà. Els habitants de l'indret els reben amb gran entusiasme ja que la casa ha caigut justament sobre la Bruixa de l'Est. Dorothy vol tornar a casa seva però només el mag Oz la podrà ajudar. Per trobar-lo haurà de seguir els panots daurants que travessen tot el país i arribar fins a la ciutat d'Esmeralda. Pel camí, Dorothy coneixerà l'Espantaocells, el llenyataire de llauna i el Lleó poruc, que voldran anar amb ella i demanar ajuda al mag. 

És un argument conegudíssim, sobretot per les versions cinematogràfiques que n'han fet però voldria destacar el següent:

L'excel·lent, des del meu punt de vista, exercici narratiu que fa Baum. L'autor afirma que va escriure el llibre per entretenir els més petits, diu que és "un conte modern". Sabeu que els contes tenen una estructura molt clara? Inici, nus i desenllaç. D'acord. En aquest cas, l'estructura és molt més complexa ja que hi ha molts més personatges que en els contes de Perrault, els germans Grimm i Andersen, perquè els conflictes que presenta són més abstractes (el retorn a casa, la saviesa, la bondat i la valentia). Fins i tot, m'atreviria a dir la importància i la simbologia del número tres (tres personatges auxiliars amb els seus respectius tres desitjos), l'ordre seqüencial dels fets i els torns de paraula en els diàlegs (per una banda: Dorothy, l'espantaocells, el llenyataire i el lleó; l'espantaocells, el llenyataire, el lleó i Dorothy, per l'altra). Pot sembla senzill, però...

Diuen que és un llibre per a nens... Ho qüestiono. Els nens creuen que l'espantaocells és un inepte, que el llenyataire no és bo i que el lleó és un covard però el lector adult és clarament conscient, pel comportament dels personatges en situacions de risc i altament perilloses, que l'espantaocells és el més intel·ligent (i amb diferència) de tota la colla, que el llenyataire té pietat i que el rugit del lleó atemoreix. Des del punt de vista psicològic, trobo que aquesta qüestió és molt interessant.

I què en puc dir del mag Oz? He vist desenes de vegades la pel·lícula protagonitzada per la Judy Garland i apreciava el misteriós mag de la ciutat d'Esmeralda. He canviat d'opinió i el considero un autèntic impresentable.

Per acabar, la cirereta del pastís. Sisplau, si us voleu disfressar de Dorothy, les sabates que siguin platejades! Sí! Les sabates de la Dorothy són platejades i no vermelles!

Aquesta és el segon llibre del repte literari "Els 26 llibres de l'abecedari".Us animo a llegir-lo! Se n'extreu una bona lliçó. Llàstima que els lectors també retornin al món real quan acaben de llegir un bon llibre, oi?

Bona lectura!

11. Amb tots vostès... Chaaarlie Riveeel!

De Charlie Rivel coneixia el uuuhhh!, que plorava, la cadira, la samarreta vermella, les sabatotes, el nas de llautó, que a Vilanova hi ha una plaça amb el seu nom i que havia nascut a Cubelles. Res més.

Però el passat 17 de febrer vaig visitar l'Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel a l'antic castell medieval de Cubelles i em va commoure tant que durant aquestes setmanes he llegit alguns llibres sobre un dels artistes més valorats durant l'època d'entreguerres. Us comento alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció. Al final de l'entrada podreu trobar les referències bibliogràfiques i els enllaços al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Charlie Rivel de Josep Vinyes i Sabatés
(Barcelona: Nou Art Thor, DL 1983)

Nascut a Cubelles

Que Rivel nasqués a Cubelles va ser qüestió de l'atzar. Pere Andreu i Marie Louise Lasserre sabien que aviat serien un més a la família i que no tenien ni un ral, ja que la fortuna és inestable en el circ. Havien de treballar de valent si volien que a la criatura no li faltés de res i aviat es podia veure el jove matrimoni, amb la sogra i amb una mula caminant i caminat pel territori català fent els seus espectacles i passant el barret en acabar. 

A l'abril, l'embaràs estava molt avançat i enmig d'una de les funcions... La jove va començar a tenir molèsties i va demanar ajuda. Pere Andreu va anunciar que l'acte s'ajornava pel naixement del seu primer fill. Enmig del públic, hi havia la Teresina, una nena petita i filla dels de Cal Segarrés, que en veure el que estava passant no va dubtar en suplicar a la seva mare que els deixés el rebost. 

En Charlie Rivel va néixer el 23 d'abril de 1896 a Cubelles, enmig de raïm i melons. 

"Vull ser clown"

Una de les paraules que més he llegit en els llibres és "esforç". Ser pallasso no és fàcil, és una autèntica responsabilitat. Fer riure l'Europa en guerra és un repte. 

Charlie Rivel, aleshores Josep, va debutar a la pista quan tenia dos anys. Participava en un número amb el seu pare. A ulls del públic era una actuació senzilla, només havia jugar amb unes banderoles amb els colors de França mentre sonava l'himne. Més endavant, va imitar un forçut amb unes peses de cartró que li havia preparat el seu pare. Però Andreu volia ser clown. 

El circ té un llenguatge específic que desconeixia absolutament. Sembla ser que no tots els pallassos són clowns però sí que tots els clowns són pallassos. Quatre pinzellades: tot i que en un principi el clown era l'encarregat de les pantomimes i de les burles es va convertir en el típic pallasso de la cara blanc, l'enfarinat, el "pallasso llest", sabeu? I després hi ha l'august, el del nas vermell i tanoca.

Charlie Rivel, pel que he pogut entendre, va ser sobretot un pallasso excèntric. Un pallasso que actua majoritàriament sol, amb el suport d'objectes o d'instruments musical, intel·ligent i autosuficient, espavilitat, astut, viu i despert. 

Per què Charlie Rivel?

El circ de principis del segle XX, no sé ara com deu ser, era un negoci familiar. Tots els membres de la família hi participaven i hi col·laboraven. Per aquest motiu, des que era ben petit, Andreu es preparava dia rere dia amb els seus germans els números que havien de fer per a la següent funció. Hem de pensar que el públic vol novetat i risc i que el repertori s'havia de canviar sovint i cada vegada amb el llistó més alt. 

A mesura que els fills es van anar fent gran, els directors dels circ europeus s'interessaven per ells i no és estrany que els contractessin i els anunciessin com a autèntiques estrelles. Ho eren, de fet! I van començar a fer gires per arreu d'Europa amb el nom de Rivels!

Centenari Josep Andreu i Lasserre - Charlie Rivel
de Jordi Jané

D'on surt aquest nom? Els germans es van fixar que el cognom "Andreu" es repetia molt en les cartelles que anunciaven l'espectacle i van creure que seria bo tenir un nom artístic. I ara us heu d'imaginar en Josep Andreu combinant lletres fins que... R.I.V.E.L.S. La combinació perfecta.

Però... I Charlie Rivel? Un dels números estrella d'en Charlie Rivel, a més de la pantomima de la diva de l'òpera, va ser la fantàstica imitació de Charlot, el personatge còmic de Charles Chaplin. Era un auntèntic show veure el Charlot sobre el trapezi i... segons la font, els germans el van començar a bandejar, enveja, i es van acabant separant. Un drama per als pares i per al mateix Charlie Rivel.

Els nens 

A l'exposició ja m'ho van dir: "A Charlie Rivel li encantava actuar per als nens". Voleu una anècdota? Resulta que enmig d'una funció, un nen petit va començar a plorar i a plorar. Rivel va interrompre el seu número per uns moments i es va apropar a la criatura. Però aquesta en veure-la encara va bramar més fort... Aleshores, el pallasso es va dirigir al centre de la pista i... UUUHHH! Va començar a plorar també. El públic en silenci: només s'escoltaven el pallasso i el nen plorar. Quan nano va veure la reacció de l'home de la samarreta vermella es va eixugar les llàgrimes, el pallasso s'hi va apropar de nou i sabeu què va fer el nen? Donar-li el seu xumet. 

Charlie Rivel va triomfar molt entre els més petits perquè coneixia molt bé la seva psicologia. Els imitava i la comunicació entre el pallasso i el públic estava garantit. 

Un pallasso trist

Charlie Rivel va viure moltes guerres: la de Cuba, la Gran Guerra, la civil i la segona guerra mundial. I després de tanta tragèdia, qui té ganes de riure? Ni els pallassos tenen esma... En Charlie Rivel va tenir problemes amb la Gestapo en diverses ocasions, les fronteres no els deixaven marxar del país, i va veure com les bombes queien sobre el teatre mentre actuaven... Va caure en una profunda depressió...

Es va plantejar deixar el món del circ. S'aïllava, no volia parlar amb ningú, ni tan sols amb la seva estimadíssima dona, Carmen Bustos, ni amb companys i amics de professió ni amb la seva filla... Finalment, als anys cinquanta, amb els consells dels seus sota el braç, va tornar a actuar.VISCA!

Pobre payaso de Charlie Rivel

Dels trets volums que he llegit sobre el pallasso em quedo amb la seva autobiografia que va escriure en danès l'any 1971. És una meravella de llibre perquè, tot i que de vegades et fas un embolic considerable amb les rutes que fa amb la família per temes de feina, transmet molt bé la vocació i l'amor per la seva feina i per la feina ben feta. El recomano, de veritat! Les anècdotes que explica de quan era petit i dels infortunis del circ i de la història de l'Europa del moment són una passada! Hi ha moment especialment tendres i d'altres que són de pel·lícula. 

El puntet fosc, per anomenar-lo d'alguna manera, de les autobiografies, i amb la de Charlie Rivel ho he vist molt clar, és que segons quins episodis són mooolt feliços i altres són mooolt tràgics. Cadascú explica la pròpia vida com vol, maquillant el que vol i callant allò que vol. No nego que Rivel sigui un crack però hi havia moments que pensava: "Senyor, ja sé que és molt bo fent la seva feina, però hi ha altres artistes que també s'han de guanyar el pa de cada dia. Gràcies". Però va ser bona gent, Rivel. N'estic convençuda. 

S'estimava molt la família, la dona, els fills. Era una persona extremadament disciplinada, llegat del seu pare, constant i entregada a la feina. Devia tenir bon cor perquè a Cubelles i arreu l'estimen molt i continua sent un referent en el món del circ.  

Podreu els llibres en les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona:

Charlie Rivel. Josep Andreu i Lasserre: 1896-1983 de Jordi Jané (Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2000): aquí

Pobre payaso de Charlie Rivel (Barcelona: Destino, 1973): aquí

Charlie Rivel  de Josep Vinyes i Sabatés. (Barcelona: Nou Art Thor, DL 1983): aquí

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant el cap de setmana.

10. Som més sincers amb els gossos (que amb els altres i que amb nosaltres mateixos)

La conclusió que he extret de la lectura de El perro enamorado de las estrellas, un manga de Takashi Murakami, és la següent: les persones són més sinceres amb els animals que amb les altres persones o que amb elles mateixes. 

Un home abandonat per la seva dona i la seva filla, un treballador social que cuida el llegat dels seus avis, un nen que fuig de casa per retrobar-se amb el seu avi i una velleta que viu sola i que té cara de pocs amics són els protagonistes del volum sentiments dels quals coneixem a partir de la relació que mantenen amb les seves mascotes i pels sentiments i pensaments que els confessen.

Hi escenes de tota mena: de les que et fan riure i de les que fan que se t'escapi una llàgrima. La vida és dura i Murakami ens ho demostra en una obra on l'important no es diu si no que es fa. És un llibre que emociona, què voleu que us digui?

Però, la fortuna i la casualitat juguen un paper molt important ja que, malgrat que l'autor ens presenta els personatges de manera independent i sembla que les històries tinguin un final aparentment obert, tots ells tenen un paper en comú: un gos els ha canviat la vida. 

Aquesta lectura me la van recomanar farà un parell de setmanes i jo la recomano als qui tingueu un gos, un gat, un conill, un hàmster, un lloro, un peix o qualsevol animaló a casa.I als qui no en teniu també, de veritat.

Jo el vaig agafar de la biblioteca Armand Cardona i Torrandell de Vilanova i la Geltrú i també el podreu trobar en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona. 

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca.

9. "Historia de una maestra" de Josefina Aldecoa

Per una futura deformació professional vaig agafar en préstec de la biblioteca Joan Oliva i Milà, Historia de una maestra de Josefina R. Aldecola. Ha sigut un autèntic descobriment i us en recomano la lectura. 

Gabriel López, protagonista i veu narradora de la novel·la, acaba de recollir el títol de professora i fins que no arriba a Guinea, anirà voltant per diferents escoles del territori. 

Guinea, tot i que segons el meu parer li fa por reconèixer-ho, li canvia la vida. Es càrrec d'una escola i vetlla per ella amb un afecte i amor que admiro: li proporciona material escolar, millora les condicions de higiene dels alumnes, decora l'aula perquè sigui més acollidora. 

Gabriela és la mena de professora que tots hauríem volgut tenir. S'interessa pels alumnes i els tracta com a persones adultes. És una persona que estima la seva feina, la seva vocació, disciplinada, exigent, decent, considerada i molt noble amb els nanos: 

 «me enseñaban y les enseñaba y el intercambio de habilidades se convertía en un juego»

Fins i tot pensa en coordinar la biblioteca escolar:

"Inicié lo que apenas me atrevía a llamar una biblioteca. Sobre un banco íbamos colocando los libros y periódicos que podíamos conseguir. Pocos, muy pocos, pero ya tenían su lugar especial en clase. Me conmovía profundamente cuando uno de mis niños me decía: ¿Puedo usar la Biblioteca? Y le veía revisar ávidamente el montoncito de papel impreso que era un tesoro y sobre todo un símbolo de otros tesoros lejanos y difíciles de alcanzar".

Tanmateix, una malaltia fa que torni a l'Espanya de principis dels anys trenta, moments en què es parlava d'emular la cultura i l'educació francesa o anglesa, moments en què el 32% de nens de més de 10 anys eren analfabets, moments en què l'escola és essencial.

Gabriela viurà la proclamació de la República del '31 i notarà com es fomenta la llibertat, l'autonomia, la solidaritat, la justícia i la civilitat a les aules.

Però la República triomfa a les ciutats perquè en el poble miner on viu Gabriela la població està dividida i confrontada. Mentre que uns demana una escola laica, els altres creuen que una escola sense Déu ens farà viure el pitjor dels inferns.

Gabriela ho té clar:

"La República había conseguido despertar en muchas inteligencias el deseo de aprender, y en los maestros, el deseo de enseñar con más pasión que nunca".

Però no li serà fàcil compaginar la vida laboral amb la familiar, els alumnes amb el marit que cada vegada es vincula més als moviments revolucionaris i que ja sabem com acaben...

Ha sigut una lectura interessant. No coneixia l'autora i pel que he pogut esbrinar Historia de la una maestra és la primera part d'una triologia (no patiu, perquè les obres es poden llegir de manera independent). Després d'aquest títol segueix Mujeres de negro i La fuerza del destino.

Quan he acabat el llibre he pensat: Què hauria sigut de Gabriela si hagués decidit no tornar a Espanya?

El que destaco de la lectura:

A) El paper fonamental dels professors i la seva funció vital en qualsevol societat. Gabriela creu que l'educació és un pilar essencial per combatre la ignorància i la manipulació per part dels moviments opressors i feixistes. Desconeixia l'existència de las Misiones Pedagógicas. Si algú coneix algun títol interessant sobre el tema li agrairia que m'ho fes saber. Gràcies.

B) L'eufòria per l'arribada de la República i la seva fragmentació a través de la literatura. Aquesta època em va resultar molt feixuga durant segon de Batxillerat: masses partits, noms i dates i la literatura m'ha tornat a facilitar la comprensió de fets que em semblaven un batibull de dades.

Fragments que he subratllat:

Hasta los reproches de algunos padres que no entendían nuestro afán de encender en los niños curiosidades y despertar su imaginación, hasta esas críticas agrias y mal intencionadas a veces, se convertían en estímulo para nosotros.

- Digo yo, señora maestra, que si todos supiéramos más de libros y menos de tabernas, nos eganarían menos y seríamos más felices...

Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant aquesta setmana.