40. Les bruixes tenen la saliva blava

Il·lustració de Quetin Blake

"La sort que jo tinc és que em fan riure els mateixos acudits que fan riure els nens. Aquesta és la raó que em permet escriure. Quan escric tinc un meravellós pessigolleig tota l'estona. Un llibre ha de ser excitant, ràpid, ha de tenir un bon argument, però sobretot ha de ser divertit". 

Aquesta era la consigna de Dahl, que els seus relats siguin divertits i Les bruixes n'és un exemple, fins i tot als lectors adults ens pot arrencar una rialla. 

Les bruixes (1983) és un dels llibres més coneguts de l'autor i un dels més aplaudits a primària i al primer cicle de la secundària i no pas perquè se'n faci una lectura individual i silenciosa si no perquè el llibre és ideal, des del meu punt de vista, per llegir-lo a l'aula. La novel·la no és molt llarga i els capítols estan estructurats de tal manera que la lectura en veu alta duraria entre cinc i deu minuts deixant els oients amb les ganes de saber com continua la història. És possible que Dahl tingués aquest pensament en el moment d'escriure el llibre perquè, de fet, en les primeres pàgines podem llegir:

El més important que heu de saber sobre les BRUIXES DE DEBÒ, és el següent. Escolteu amb molta atenció i no oblideu mai el que ara ve.

Fins i tot -i això us farà fer un bot-, fins i tot podria ser l'encantadora mestra que us està llegint aquestes paraules en aquest mateix moment. Mireu-vos-la bé, la mestra. 

Un noiet de vuit anys ens explica la seva segona topada amb les bruixes. Sí, sí! Les bruixes existeixen i no només en el contes de fades. Són dones (tot i que no totes les dones són bruixes) aparentment normals. Vesteixen molt elegants però en el fons tenen urpes, no tenen dits als peus, tenen els forats del nas enormes, tenen la saliva blava i el seu únic objectiu a la vida és desfer-se de tots els nens del món. Odien els nens! Així que algú els haurà de parar els peus, oi? Aquest és l'argument de la història. Ull! perquè la Reina de les Bruixes espanta de veritat. 

Un altre aspecte que m'agradaria comentar és que el fet que la història estigui narrada en primera persona i que el narrador sigui un nen garanteix certa empatia. Als alumnes els agrada llegir (i escoltar) llibres protagonitzats per herois de la seva edat. S'hi identifiquen amb més facilitat i poden sentir les mateixes emocions, per exemple quan el protagonista es topa amb la Reina de les Bruixes, personatge que ens fa pensar en la Trunchbull de Matilda i en l'àvia de La meravellosa medicina d'en Jordi.

Per últim, i per a aquells que siguin admiradors de l'obra de Dahl, m'agradaria recomanar Tot Dahl de Lola Casas (Barcelona: La Galera:1999). Casas va ser professora de primària durant molts anys i era partidària de la lectura en veu alta i molt admiradora dels llibres de Dahl. Després de la lectura, els alumnes feien treballs de plàstica i d'escriptura creativa a partir de les trames i dels personatges. Tots aquests treballs es van enviar a Anglaterra i pocs mesos després els alumnes van rebre aquestes paraules firmades per Dahl:

Estimada Lola i admirables nens de la teva classe: 

Us haig de dir que m'han arribat magnífics dibuixos i llibres de vailets d'arreu del món, però cap no ha estat tan bonic com els vostres. 

El llibre de Casas analitza, des del punt de vista pedagògic i docent, algunes de les obres més emblemàtiques de Dahl i ofereix un llistat d'activitats per treballar-les a classe. 

Us animo a llegir el llibre i encara més si el vau llegir quan éreu petits. 

Laura Jacas

36. "Harry Potter i el llegat maleït"

Ja està! Llegit i paït! 

He decidit fer una entrada dedicada a Harry Potter i el llegat maleït perquè alguns de vosaltres m'heu enviat correus preguntant quines són les primeres impressions i quina és la meva valoració. Abans que res, gràcies per l'interès i perdoneu que aquest llibre no l'hagi agafat en préstec de cap biblioteca.

A veure... Per on començo? Perquè hi ha molts aspectes interessants per comentar, sabeu?

Ahir quan el vaig anar a comprar, em vaig adonar de la sorpresa d'alguns lectors que em va cridar molt l'atenció. Agafaven l'exemplar, l'obrien i...

- Com? És una obra de teatre? Els altres eren més llargs... (Decebuts)

Sí, senyors! Harry Potter i el llegat maleït és una obra de teatre escrita a sis mans per Rowling, Tiffany i Thorne. Harry Potter and the Cursed Child s'està representant a Londres, concretament al Palace Theatre, des de fa uns mesos. Per tant, i primera conclusió: és un text pensat per ser representat, per ser vist en primera persona, per viure'l, per asseure's en una d'aquelles elegants butaques, veure sortir els actors i dir existeix! Harry Potter existeix i el tinc davant meu! La història representada ha de guanyar, per força, moltíssim i és una llàstima que ja no quedin entrades per anar-la a veure.  

Una mica d'argument?

L'obra comença a la nostra estimadíssima andana nou i tres quarts. Efectivament, coincidint amb l'última escena de Harry Potter i les relíquies de la mort. Albus Potter comença l'escola i seva màxima preocupació és que no vol anar a parar a Slytherin. A Hogwarts, es fa amiguet de Scorpius Malfoy. En Harry s'escandalitza, no accepta la relació i, sobretot per un rumor que corre (ja sabeu la fama de la família). L'Albus no suporta la pressió mediàtica, ets fill del nen que va sobreviure i tot plegat acaba petant en un moment en què la Conselleria d'Afers Màgics està una mica nerviosa perquè els cavallers de la mort comencen a bellugar-se i això, com tots sabem, no és bon senyal. I a partir d'aquí tot es complica de mala manera. 

Scorpius Malfoy i Albus Potter

Què ens hi trobem?

Et retrobes amb aquells personatges que tant i tant aprecies i això fa molta il·lusió. Aquí ja vaig plorar (ho confesso). Fa il·lusió. Harry, Ron, Hermione, Ginny, Malfoy i altres que no us penso revelar. Saps si han acomplert els seus somnis, si no. Si tenen les mateixes preocupacions o en tenen més i més rellevants. Fa gràcia! Els lectors també hem crescut durant aquests anys i per tant, podem tornar a dir que, en certa manera, continuem creixent amb ells. També saps detallets d'altres personatges i sobretot (i quan hageu llegit el llibre, crec, que m'entendreu) es fa justícia amb un Gryffindor importantíssim que no ha rebut el reconeixement i l'homenatge que es mereixia. 

I què, doncs?

És un llibre que m'ha fet riure, plorar, cridar d'eufòria i espantat. Hi ha escenes que al·lucines, hi ha una que per a mi és molt dura (duríssima), bons diàlegs, hi ha escenes que passen a la biblioteca de l'escola (visca!) però enyores aquelles descripcions tan Rowling: les que descriuen els personatges, el pas del temps a través dels boscos que envolten Hogwarts, el narrador omniscient, etc.

El llibre duu el segell de Rowling. Ha rebut el seu vistiplau i, per a mi, ja és una garantia. Ara bé... Recordo quan es va publicar el quart llibre que la dona no parava de jurar i perjurar que la saga del bruixot seria una heptalogia. Set llibres! Set anys a Hogwarts! Set proves per aconseguir la pedra filosofal! Set horricreus! Set germans Weasley! Set llibres a la teva llibreria, ben visibles i precisos. M'enteneu, oi? Aleshores... que aparegui un vuitè llibre i que se'l presenti com la continuació no m'acaba de convèncer. La saga, que per a mi seguirà sent de set llibres, està perfectament consolidada i hermètica, ja té el pedestal que li pertoca. Els lectors, els admiradors de Harry Potter, seran uns Murri en tota regla perquè des que es va anunciar l'estrena de l'obra i la publicació del guió, ja  desconfien. I, malgrat totes les emocions que m'ha provocat el llibre, malgrat que el recomani i no deixi de dir que m'ha agradat, que m'ha encantat retrobar-me amb alguns membres de l'ED, que m'ha sacsejat emocionalment, no crec que acabi d'encaixar amb la resta. No té, diguem, la profunditat de les novel·les. És obvi que la saga va ser concebuda, des del primer llibre, per ser narrada en set llibres, si no, el transcurs de la història i el paper d'algun personatge i el seu pes, hauria sigut un altre.

Sisplau, llegiu-vos-el, eh? I comentem la jugada!

Bona lectura!

34. #RoaldDalh100

Avui Agafats en préstec vol commemorar 

els cent anys del naixement del millor narrador del món, 

Roald Dahl. 

Dahl és conegut arreu per títols com Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, James i el préssec gegant i és un dels autors més apreciats pels lectors més petits (i no tan petits) i que a Anglaterra (ell va néixer a Llandaff). Per sumar-nos a la celebració, la setmana passada vam anar a les biblioteques Joan Oliva i Milà i Armand Cardona i Torrandell per agafar en préstec alguns dels seus llibres. En el següent enllaç trobareu les opinions recollides i a sota les referències i l'enllaç de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona. Esperem que la proposta us agradi i que us animeu a llegir-lo. 

Referències bibliogràfiques (per ordre d'aparició en el vídeo) 

• DAHL, Roald. Danny, el campeón del mundo. Barcelona: Alfaguara, 2015. Catalogat a... També el podeu trobar editat en català.
  
• DAHL, Roald. El fantàstic senyor Guillot. Barcelona: La Magrana, 2000. Catalogat a...També el podeu trobar editat en castellà.
  
• DAHL, Roald. Els Culdolla. Barcelona: La Magrana, 2004. Catalogat a... També el podeu trobar editat en castellà.
  
• DAHL, Roald. Agu Trot. Madrid: Algaguara, 2002.  Catalogat a... També el podeu trobat editat en català.
  
• CASAS, Lola. Tot Dahl. Barcelona: La Galera, 1999.  Catalogat a...
  
• DAHL, Roald. Els millors relats de Roald Dahl (Antologia de contes per a adults). Barcelona: Sembra Llibres, 2016. Catalogat a... 

Moltes gràcies per la vostra lectura!

31. Perdoni? Com diu?

Ja sabeu què diuen, oi? Sovint, és tan o més important el com que el què diem. Si creus que no, pensa que ets un cambrer i contesta la següent pregunta: A qui, d'aquests tres clients, li oferiràs millor servei?

A: - Un cafè.

B: - Bon dia, un cafè.

C: - Bon dia, un cafè, sisplau.

Inevitablement, al C. 

Raquel Ballesteros, psicòloga, és l'autora del llibre Cambrer, aquest cafè està fred: Primers auxilis per millor l'assertivitat, la comunicació i les relacions personals (Angle Editorial, l'any 2015) i considera que el bon ús de les habilitats socials ens fa més feliços, desenvolupats i evolucionats i menys violents. 

Les habilitats socials són un conjunts d'estratègies que aprenem des que som ben petits i que es van modificant des d'aleshores i que són útils i essencials en el moment de relacionar-nos amb els altres. Recordem que l'ésser humà és vitalment social i, per tant, aquestes habilitats ens permetran tenir un entorn social favorable i unes relacions més significatives i fermes, a més, que ens facilitaran l'assoliment dels nostres objectius,  ens ajudaran a sentir-nos orgullosos de nosaltres mateixos i, en definitiva, a ser més feliços. 

Quines són les habilitats socials? Goldstein és qui les va definir per primera vegada. N'hi ha la tira, d'habilitats socials, per això n'enumerem només un grapat: escoltar els altres, iniciar una conversa i mantenir-la, formular preguntes i crítiques, presentar-nos i presentar els altres, defensar els nostres dret, negociats, expressar afecte, demanar ajudar, donar instruccions, encaixar les bromes, resoldre les pors, gestió i resolució de conflictes... I un llarg etcètera. 

Com és que no les posem en pràctica? Per molts motius, però sovint perquè no hem rebut l'educació emocional (o d'intel·ligència emocional) adient, perquè som persones passives, perquè hi ha hagut una figura autoritària que no ens les ha deixat practicar (un pare amb molt de caràcter o una mare massa protectora), perquè pensem massa i no actuem de manera ràpida i espontània davant d'una situació concreta i... perquè som uns mandrosos. 

Ballesteros ens diu que hi ha tres menes de persona segons com empra les habilitats socials: les agressives, les passives i les assertives. Segons ella, la millor manera de comunicar-nos amb els altres és l'assertiva. Les persones assertives utilitzen un to suau, respecten i negocia amb l'interlocutor, mirada transparent. Són persones alegres, vitals i optimistes, obertes, dialogants i amb les quals pots mantenir una conversa agradable i complir els objectius de la comunicació (retroalimentació).

La persona assertiva aconseguirà els seus propòsits. Ella serà el principal responsable de la seva vida, acceptarà l'error com a part del procés i estarà disposat a millorar i a desenvolupar-se com a persona dia rere dia. 

La resta de capítols del llibre, els de la segona part, tracten temes més específics de les habilitats socials com ara la gestió dels conflictes, l'enuig de l'interlocutor, les crítiques (com formular-les i rebre-les), el famós no, expressar les nostres emocions i sentiments i com demanar ajudar.

Recomano el llibre a tots els interessats en la matèria. Les habilitats socials són presents en tots àmbits i cercles de la nostra rutina (família, parella, amics, feina...) i per tant, poca broma amb elles perquè representen una part considerable del nostre benestar. A més, el text va acompanyat amb unes simpatiquíssimes tires còmiques elaborades per la mateixa autora i que ens ajuden a entendre la teoria que pot resultar una mica abstracte pels conceptes que treballa.





Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona.Us deixo una breu entrevista a l'autora i us desitjo una bona lectura! I recordeu:

el carnet de la biblioteca, 

sempre, sempre, sempre, a la cartera.

29. Les petites coses

És fascinant veure com els dies més quotidians es poden convertir en els més especials. Com hi ha dates que crèiem invisible que recordarem la resta de la nostra vida. Com fets que podrien haver passat desapercebuts els explicarem fins a gastar-los durant anys. I sí, potser avui és aquest dia.

Estic convençudíssima que els qui la van conèixer o van llegir els seus articles (o les totes dues coses a la vegada) estaran d'acord amb mi quan dic que Tatiana Sisquella era la dona dels detalls, de l'optimisme i el crit de guerra que hem necessitem, necessitem i necessitarem alguna vegada, oi que sí?

Sabia que havien recollit els seus articles i n'havien fet un llibre però en desconeixia el títol. Per sort, un matí a la biblioteca el vaig trobar, sobresortia de la lleixa, i el vaig agafar en préstec sense saber què m'hi trobaria durant la lectura. 

Un dia qualsevol ha sigut tota una sorpresa. Petits articles, tots ells publicats a l'Ara, alguns que no superen ni les dues planes, plens i plens d'il·lusió i de vida real. Articles que semblen que parlin de tu, de les teves vivències i de les teves preocupacions. Columnes que parlen de tu i de mi, de la humanitat, del Barça, del Nadal, de les petites coses, de la infància, de la veritat, de les decisions que hem de prendre a corre-cuita, de la importància d'una abraçada i de qui te la fa, dels t'estimo que se t'escapen sense voler, de l'amistat, de la maternitat, de la família, de la parella, de les espatlles per plorar...

Llegiu-lo que us emocionarà i contínuament en voldreu subratllar fragments i enganxar-los a la capçalera del vostre llit. 

El llibre el va publicar Columna al juny de 2014 i el podreu trobar a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona: feu clic aquí.

Bona lectura i, recordeu, el carnet de la biblioteca, sempre a la cartera.

28. El nen que volia ser la Mary Poppins

Tornem! No havíem marxat de vacances però ho semblava, oi? Doncs, anem per feina!

La lectura que és presento avui és una d'aquelles novel·les que els adolescents devoren. Com diu? Que sí, que sí! Que Un fill d'Alejandro Palomas ha guanyat el premi Joaquim Ruyra i, recentment, el premi Atrapallibres en la categoria jove (motiu pel qual el vaig agafar en préstec). Però encara hi ha més... És un llibre tot terreny, és a dir, que el poden llegir i gaudir, sobretot gaudir, lectors de totes les edats.

Llegiu-lo sisplau! Estic convençuda que cada lector n'obtindrà la seva pròpia reflexió i que seria genial comentar l'obra en un club de lectura (m'ho anoto) perquè la relectura pot ser més enriquidora que la mateixa lectura.

La novel·la s'inicia amb en Guillem, de menys de deu anys, que vol ser Mary Poppins i aquest desig i altres manies preocupen al personal de l'escola, que inicia una teràpia/psicoanàlisi, i al seu pare. El pare! Quin gran personatge, el pare!

El paral·lelisme amb Mary Poppins de P.L.Travers (sí, Mary Poppins és un llibre) i Un fill és evidentíssim i ens pot donar petites pistes per comprendre la complexitat d'una història profunda on sembla que pare i fill s'hagin intercanviat els papers i on el paper de veritat és crucial com demostra aquesta cita:

La veritat. És ben cert que, quan portem molt de temps buscant la veritat, el dia que per fi la descobrim, arriba encara el més difícil.

Què podem fer realment amb aquesta veritat?

El curiós no és tant haver-la tingut davant dels nostres ulls tot el temps i no haver-a sabut reconèixer-la fins al darrer moment. El que és curiós de debò és que, quan per fi apareix, no ens concedeix llargs terminis. Ens exigeix actuar amb molta urgència.

Bona lectura i el carnet de la biblioteca... sempre a la cartera!

27. "Oh, gran veritat! Tu sí que has canviat"

J.D.Salinger (1919-2010)

Sabíeu que la cançó "Museu d'història natural" d' Els amics de les arts es va composar a partir d'una escena del llibre que ens ocupa avui?

Són molts els adolescents que s'identifiquen amb Holden Caulfield, el protagonista d' El vigilant en el camp de sègol del estatunidenc J.D.Salinger. Per aquest motiu i pel fet que és un dels clàssics dels últims temps, vaig decidir agafar-lo en préstec de la biblioteca. La meva edició és la que va publicar 2007 Labutxaca i que compta amb la traducció d'Ernest Riera i Josep M. Fonalleras.

Resum de cortesia. En Holden és un jove enfadat amb el món i amb tothom. Bé, en concret, amb els adults i amb el seu món. Amb setze anys i amb tots recursos del món, és una nano que detesta la hipocresia i l'autoritat i, tot plegat, fa que tingui un caràcter fort i problemàtic, que no tingui un expedient brillant i que l'expulsin de l'institut pocs dies abans de Nadal. El llibre, narrat en primera persona, ens narra els dos dies següents però també ens permet de conèixer el passat del protagonista. Què farà en Holden per Nova York? Cap a on anirà? Demanarà ajuda? L'ajudaran? Es farà amic de l'alcohol? Podrà protegir la seva germana petita dels adults? Sabrà a on van els ànecs de l'estany del Central Park quan és hivern?

Què m'ha agradat?

Que estigui escrit en primera persona és un punt a favor perquè ens enganxem, literalment, al clatell del jovenet i això fa que ens identifiquem molt més amb ell, ens ajuda a conèixer-lo millor. I si el lector és un adolescent encara millor perquè, vol dir que, si el vincle entre ell i en Holden és prou ferm, acabarà la lectura. 

La primera frase: Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc ganes.

L'escena del Museu d'Història Natural. Primer perquè la reflexió que en fa és genial i perquè m'ha inspirat per escriure un relat. 

El millor d'aquell museu, però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Hi podies anar cent mil vegades i aquell esquimal encara acabava de pescar aquells dos peixos, els ocells encara volaven cap al sud, els cérvols encara bevien en aquella bassa, amb les seves banyes precioses i les seves cames primes i precioses, i aquella squaw amb el pit nu encara teixia la mateixa manta. Ningú no canviava. L'única cosa diferent eres tu. 

Que el protagonista recomani El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald (pendent de lectura) tot i que afirma que no és un lletraferit. 

I, per descomptat, l'escena final. Les últimes dues frases del final! No les copiaré per no espatllar el moment (hi ha gent molt sensible).

Què no m'ha agradat?

L'abús de les crosses, els "i tota la pesca", "i tot plegat", "no en tinc ganes de parlar". Però, tot i així, n'entenc l'ús ja que el llibre té un to molt oral, sembla que el narrador estigui assegut davant nostre i que ens estigui explicant aquelles quaranta-vuit hores per Nova York.

M'ha agradat i el recomano però me n'havien parlat tant i tan bé que crec que l'havia col·locat en el pedestal que no tocava però vaja... la lectura no es va gens pesada i en pots extreure diverses lliçons. De fet, he fet forces anotacions. 

Curiositats:

El llibre, The Catcher in the Rye és el títol original, es va publicar l'any 1951 i tot i que en molts instituts és una de les lectures obligatòries, per l'edat del protagonista i per l'esperit crític que desperta envers el conformisme, en altres zones ha sigut un llibre prohibit pel paper que juguen en certes escenes l'alcohol, les drogues, la prostitució i el llenguatge barroer. 

Qui duia sota el braç el llibre de Salinger va ser l'assassí de John Lennon, Mark Chapman. De fet, mentre l'esperava a la porta de casa seva, el paio en va llegir fragments. En fi...

Aquí acaba el comentari espero que us hagi engrescat a llegir-lo, paga la pena. Avui mateix, he començat Un fill d'Alejandro Palomas, per ser el premi Atrapallibres en la franja d'edat d'entre catorze i quinze. 

Bona lectura! 

25. Doctor Watson, el senyor Sherlock Holmes

El fil escarlata de l'assassinat s'enreda 

amb la troca sense color de la vida 

i el nostre deure és desembullar-lo, 

afilar-lo i descobrir-ne cada mil·límetre.

 

Una de les parelles literàries més reconegudes és el tàndem de Sherlock Holmes i John Watson. Per això avui us vull parlar d' Estudi en escarlata (Un cas de Sherlock Holmes) de Sir Arthur Conan Doyle. L'edició que he llegit és la que va publicar Laertes - Glauco, l'any 1984 i que compta amb la traducció de Sebastià Duartis i amb l'interessant pròleg de Jaume Fuster.

A finals dels vuitanta del segle XIX, l'autor es va veure amb la necessitat de publicar A Study in Scarlet, un relat detectivesc que no serà molt aplaudit pels lectors anglesos, com va passar amb altres dels seus relats, però sí valorat pels editors nord-americans que van recolzar i animar a escriure més casos del detectiu de Baker Street. 

La novel·leta està dividida en dues parts. En la primera, Watson ens descriu com va conèixer Holmes. El jove metge arriba a Londres desmillorat per l'estada a Afganistan i busca allotjament. Un conegut seu pensa que podria compartir pis amb un personatge una mica peculiar...

- No es fàcil d'expressar el que és inexpressable - contestà amb una rialla-. Holmes és una mica massa científic pel meu gust: s'acosta a la insensibilitat. M'és fàcil d'imaginar-me'l fent prendre a un amic un polset de l'últim alcaloide vegetal; no per malvolença, entengui'm, només per esperit d'investigació, a fi de tenir una idea exacta dels efectes. Per ser just, diré que em penso que se'l prendria ell mateix amb la mateixa facilitat. Sembla apassionat pel coneixement exacte i precís.

Tots tenim la imatge del detectiu a la ment, veritat? Realment és un personatge estrambòtic, amb les seves manies, aficions (i limitacions), gustos i caràcter. Reconec que sóc més de Watson que de Holmes però l'episodi de com es coneixen és genial perquè d'immediat sabem que Holmes és més d'observar que de mirar i per això en Watson se sorprèn quan li diu:

- Com està? - digué cordialment, estrenyent-me la mà amb una força que no li hauria pas suposat-. Veig que ha estat a l'Afganistan?
- Com dimonis ho ha sabut? - vaig preguntar, atònit. 

Watson transcriu les primeres setmanes de convivència al número 221B i s'assabenta que el seu company de pis és detectiu assessor. Com? Sembla ser que abans dels casos com Escàndol a Bohemia o El gos dels Baskerville, en què Holmes ja té un lloc en el món detectivesc de Londres, els principals clients d'en Holmes eren els detectius més prestigiosos i famosos de la ciutats, els mateixos inspectors Gregson i Lestrade. Per cert, us encantaran les subtileses que es fan els uns amb els altres. 

En aquesta part, Conan Doyle ja ens promet que el seu detectiu aficionat serà un personatge que despertarà la curiositat dels lectors. I si coordineu un club de lectura, crec que seria un molt bon fragment per comentar perquè també ens descriu el mètode que utilitza Holmes per a fer les seves deduccions:

Gregson i Lestrade havien observat les maniobres del seu col·lega aficionat amb molta curiositat i una mica de menyspreu. Evidentment no s'adonaven d'un fet que jo ja havia començat a comprendre, és a dir, que fins i tot les accions més petites de Sherlock Holmes tenien una finalitat molt pràctica i determinada. 

La resta del llibre és el cas de l'assassinat de Enock K. Drebber, novament Gregson i Lestrade demanen ajuda al detectiu assessor i Watson l'acompanya a l'escenari del crim. La segona part del llibre, una mica més feixuga, explica els antecedents de la tragèdia. Un exercici molt curiós i interessant perquè comproves que Conan Doyle ho tenia tot molt ben lligadet i que no deixa cap fil penjant, no tots els escriptors de novel·la negra ho saben fer. 

Això sí, si sou despistats i voleu seguir el joc deductiu de Holmes us recomano que aneu agafant notes de les pistes que van apareixen perquè si no sabreu el nom de l'assassí i al·lucinareu com jo. L'últim capítol, el catorzè, també m'ha semblat exquisit. 

Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques. Disponible en altres edicions i llengües.

PD: Si voleu saber l'ordre de lectura de les aventures de Sherlock Holmes, feu clic aquí.

24. Ja no veuràs els préssecs de la mateixa manera

En tota la història del món no hi ha hagut cap altre viatges que hagués tingut un viatge tan terrible com aquelles pobres criatures...

Les últimes nits d'aquesta setmana les he gaudides com una nena petita, Roald Dahl té aquest poder, que he sabut trobar en molts pocs altres autors de literatura infantil i juvenil, el de traslladar-te a la infantesa i creure que tot és increïblement possible, fins i tot la història de James Henry Trotter, el protagonista de James i el préssec gegant que va ser publicat l'any 1989, l'autor va morir l'any següent, i que la podem trobar en català a La Magrana (L'esparver) amb la traducció de Joan Mateu Besançon. 

L'argument és el següent: En James va perdre els seus pares, que van ser devorats per un rinoceront, quan ell tenia quatre anys i des d'aleshores malviu amb les seves tietes, Espina i Esponja, que són immensament cruels i dèspotes, com la immensa majoria dels personatges adults de les novel·les de Dahl, i s'encarrega de les tasques domèstiques. Tanmateix, un dia, un desconegut s'acosta al noi i li diu que dins de la bossa que duu hi ha uns éssers petits petits que, si prepara un beuratge fastigós, els seus malsons s'acabaran:

Va, vinga, corre a fer el que t'he dit! I no en diguis ni una paraula a ningú ni deixis que aquestes cosetes verdes se t'escapin! Has d'anar amb compte, perquè si se t'escapen, faran els seus efectes màgics sobre algú altre, i tu no deus voler que passi això, oi? Pensa que amb el primer que es troben, sigui cuc, insecte, animal o vegetal, es queda amb tots els seus poders màgics. Aguanta la bossa ben fort! Que no se t'estripi el paper! Va, vinga, afanya't, no t'entretinguis, ara és l'hora, corre!

Bé, li cau la bossa a terra (era de preveure) i les minúscules criatures verdes s'escolen entre les arrels d'un presseguer bord i l'endemà les tietes es lleven amb una sorpresa al jardí: amb un préssec que creix i creix i es fa gran i gran...

Dins, exacte, dins, del préssec en James coneixerà a les bestioles que hi viuen: un saltamartí, una marieta, una aranya, un centpeus, un cuc de terra, un cuc de seda i una cuca de llum. Tota la colla s'escaparà de la casa de les tietes d'en James i viuran les aventures estrafolàries comunes de les obres de Dahl.

És una relectura i estic molt sorpresa perquè el valor de l'amistat i de la cooperació que transmet el relat l'he copsat més ara que quan era petita. El llegia abans d'anar a dormir i pensava que és un llibre ideal per llegir en veu alta als més petits de la casa, així que, si no saps quin llibre llegir amb els teus fills crec que aquesta seria una molt bona opció ja que els capítols són molt breus, les il·lustracions de Quentin Blake encantadores i pels valors que transmet com l'amistat i la convivència. 

Un últim comentari que no és més que una teoria... Llegiu aquest fragment i digueu-me si trobeu la picada d'ullet de Dahl. Per situar-vos, us puc dic que l'escena descriu les tombarelles que fa el préssec des que promontori on viuen les tietes fins als penya-segats:

Va rodolar carrer Major avall, i la gent s'apartava cap a la dreta o l'esquerra mig morts de por, i al final del carrer va rebentar la paret d'un edifici enorme, i va sortir per l'altre costat deixant dos forats a les pares.

Resulta que aquell edifici era una fàbrica molt famosa on feien xocolata, i d'aquells dos forats de seguida va començar a rajar un riu enorme de xocolata desfeta calenta. Després d'un minut, una pasta espessa i marró s'escolava per tots els carrers del poble i es filtrava per sota les portes, dins les cases, les botigues i els jardins. Els nens es passejaven amb la xocolata fins als genolls i, fins i tot, n'hi havia que provaven de nedar-hi, i tots se n'empassaven unes glopades enormes i cridaven d'alegria.

Llegiu Dahl i sereu més feliços!

23. L'(inestabilitat) estabilitat de les relacions de parella

Creativament, el desordre dóna molt més joc que l'equilibri i Empar Moliner, autora entre d'altres, de T'estimo si he begut (Quaderns Crema, 2004) ho sap perfectament i és capaç de tractar les desavinences matrimonials i els conflictes amorosos amb un humor que m'ha agradat (i fins i tot sorprès, no em pregunteu el perquè). 

Moliner ocupa una de les primeres posicions en la llista dels llibres més venuts de Sant Jordi d'enguany amb l'antologia de contes Tot això ho faig perquè tinc molta por, i després de llegir l'inici d'una de les narracions vaig decidir agafar en préstec alguns dels seus primers relats i entre les lleixes de la biblioteca em va cridar l'atenció la següent condicional: T'estimo si he begut. T'estimo si he begut... Fa rumiar, oi?

El llibre està compost per tretze narracions breus independents (tret de les dues últimes) i presenta diferents situacions a propòsit del matrimoni i de la convivència amb la parella, alguns amb clau còmica, cert patetisme, i que no m'han deixat indiferent. Hi ha un grapat de contes que es desentenen de la temàtica chic però la majoria se centren en la inestabilitat de les relacions de parella.

M'agrada molt el gènere del conte. En llegia un parell cada nit, com si es tractés d'un ritual... La narració breu és molt exigent amb els autors (i amb lectors, encara més) i una de les claus dels contes és la primera frase, el primer paràgraf a tot estirar. I en aquest cas, he trobat que Moliner se sap defensar força bé, sap que les primeres paraules han d'actuar com un ham per als lectors i les oracions directes, sense ornaments, que utilitza conviden a continuar amb la lectura. Un exemple:

Fa divuit minuts que el sopar de matrimonis avança en un restaurant mexicà i la senyora Salat ja s'avorreix d'una manera tan ferotge que, per encarar les hores que li esperen, decideix fer dues coses: beure un margarita darrere l'altre i imaginar-se que el seu marit no és el seu marit. 

 Dels tretze contes només en destacaré tres:

- "L'evolució anual de la veu humana": Parla de com les relacions de parella poden arribar a ser d'embafadores i de cursis, sobretot quan les grans decisions es prenen a corre-cuita i saltant per un precipiti sense arnès, quan ja s'ha perdut la vergonya i diem videta, petitona i cutxi-cutxi enmig d'un sopar amb els teus col·legues.

- "La importància de la higiene bucodental": Quan hi ha un got amb dos raspalls de dents en un lavabo vol dir que la cosa és seriosa, oi? Qui no ho ha sentit mai això? Dos raspalls de dents en un mateix got significa, aparentment, l'inici d'una vida idíl·lica. Un relat molt bo!

-  "Avantatges d'un viatge organitzat": Un viatge a la quinta forca pot solucionar una crisi d'un matrimoni que celebra els seus vint-i-cinc anys?

Del llibre, n'he llegit crítiques (més dolentes que neutrals o bones) però estic satisfeta de la lectura feta i estic convençuda que una relectura seria genial, amb el gènere del conte, moltes vegades, es necessita això, una segona o tercera lectura per esprémer tot el suc i gaudir-ne més.

Podreu trobar aquest llibre a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Bona lectura i fins aviat!

 

22. No m'agrada llegir, profe

Entres a l'aula, que més aviat sembla una gàbia de lleons, i dius:

- Sisplau, que aixequi el dit, qui llegeixi més d'un llibre al mes.

Cap dels trenta adolescents aixeca el dit.

- Molt bé. Ara que aixequi el dit aquells que llegeixen un llibre cada tres mesos. 

No reps cap resposta.

- Un llibre a l'any?

Cap resposta.

- Com és que no llegiu?

Ara sí que tens una resposta (tot i que no és la que volies escoltar):

- Perquè no ens agrada llegir, profe. 

Estic convençuda que aquesta situació és més real i freqüent del que ens agradaria. Pares, mestres, bibliotecaris, autors i editors (i molts d'altres) ens esforcem dia rere dia a fomentar la lectura entre els petits i adolescents però sovint fem ús d'algun recurs que tinguem a l'abast com per exemple, la lectura de La màgia de llegir de José Antonio Marina i María de la Válgoma publicat a Rosa del Vents l'any 2005, amb la traducció de Anna Jolis. 

Un assaig curt, no arriba a les cent seixanta pàgines, que parla sobre l'acte de llegir com si es tractés d'una màgia, de manera que els pares i els professors esdevenen mags i bruixots i les estratègies per encomanar l'hàbit lector són encanteris. El llibre neix a propòsit d'una conferència que els autors van fer l'Any del Llibre i la Lectura que es va celebrar a Barcelona l'any 2005 i el propòsit dels autors és el següent:

[...] ens sentim feliçment embruixats pels encanteris de la lectura i ens agradaria que el llibre servís per estendre'n la màgia. Encara més. Que fos màgic per si mateix i que el lector, en internar-se per les senderes de les seves línies, anés deixant enrere el lloc on està, les preocupacions que té i, com l'explorador que avança intrèpid per la selva, sentís que la malesa es torna a tancar rere seu i que l'acull en un món d'orquídies i lianes, papallones gegants amb ulls a les ales, rugits de panteres i crits d'en Tarzan. 

Bé, els avantatges de la lectura són infinits. És un vici molt saludable, la lectura, però que sembla que cada vegada costi més d'adquirir i de conservar. Els autors no ens volen deixar a l'estacada i ens animen a no llançar la tovallola. 

Beneficis de la lectura, per si hi ha algú de la sala que encara no els coneix (extrets del llibre):

• La lectura, que ningú us prengui el pèl, ens provoca sentiments ben reals, tot i que la història pot ser fictícia.
  
• Ens ajuda a conèixer una realitat concreta. Per exemple, si llegim Dickens entendrem força bé el Londres de principis del segle xx.
  
• És una activitat emancipadora. El lector decideix, amb tota la llibertat del món, què, com, quan, on llegeix. El lector és lliure i la llibertat sempre ens ha agradat.
  
• A l'home, no sé si per naturalesa o què, li fascina escoltar històries, sobretot si parlen d'altres. Li encanta i la literatura és la font més gran d'històries.
  
• És un exercici que encaixa perfectament en la nostra societat. És a dir, el llenguatge el fem servir en totes les seves manifestacions, la nostra societat és lingüística. Necessitem el llenguatge, conèixer-lo i fer-ne ús per conviure els uns amb els altres. Per tant, la lectura ens ajuda a adquirir vocabulari, a expressar-nos, a dir allò que volem dir i com ho volem dir.
  
• Per últim, i seguim amb el comentari, la lectura ens fa pensar.

Llegir no és un mer adornament, ni una manera més de divertir-se, de passar l'estona o de matar el temps. És el mitjà més eficaç de dominar el llenguatge, la qual cosa, alhora, és una condició indispensable per desenvolupar la intel·ligència, la plenitud afectiva de les nostres relacions i la dignitat de la nostra convivència. 

Aleshores, si llegir té tants beneficis per què els més petits de casa no llegeixen? Per què els adolescents, que tindran molta feina per aixecar el país i tirar-lo endavant, no s'acosta a la novel·la que els van regalar per Sant Jordi ni que els matin? Com és que el 72% dels infants i adolescents suecs llegeixen mentre que els espanyols representen (només) el 52%?

Marina i De la Válgoma n'enumeren alguns motius: La presència i l'abús dels mitjans audiovisuals, perquè suposen uns estímuls molt poderosos, l'increïble esforç que suposa la lectura de segons quin llibre, perquè no s'ha fomentat una autoconsciència lectora, etc. 

Què hem de fer? Pares, mestres, bibliotecaris, com podem fer que la lectura sigui divertida, plaent, interessant als nostres nanos?

Primer, nosaltres som un referent per a ells. Per això, els autors insisteixen a llegir davant d'ells, llegir amb ells durant una estona cada dia, parlar dels llibres (tant si ens han agradat com si no), anar a la biblioteca, visitar la llibreria del barri...

Segon, la lectura ha de ser una activitat agradable, per tant, la invitació a la lectura ha de ser encara més llaminera i temptadora. No hem d'obligar a llegir a ningú (és el primer manament de la lectura) perquè si plantegem l'estona de lectura com un deure o com un càstig (fins que no acabis el capítol, no hi ha televisió), en el fons, estarem condemnant l'activitat. Ens interessa que la lectura sigui un premi en ella mateixa, que hi ha hagi un repte personal i la satisfacció final sigui més gran que l'esforç que el lector ha utilitzat perquè, d'aquesta manera, la tasca serà més atractiva i podrà esdevenir un hàbit. 

I tercer, i no per això menys important, eliminar els prejudicis. La gent que llegeix no és boja, sap què fa i perquè. Tanmateix, hi ha qui creu que als lectors estem tocats del bolet i consideracions com aquesta fan que els petits lectors es desentenguin de la literatura i és una llàstima. 

Els últims tres capítols són molt interessants perquè els autors encomanen deures per als pares, mestres de primària i de secundària. 

Consells per als PARES: seria genial dedicar una estoneta, quinze - trenta minuts, a la lectura. Els entesos en el tema diuen que el moment ideal és abans d'anar a dormir pel fort vincle que es crea i l'atmosfera càlida i íntima. Atenció! Els nens escullen el conte! I si un nen vol escoltar centenars de vegades La Caputxeta vermella ningú ha de perdre els nervis perquè és una actitud molt freqüent entre la canalla i que s'ha estudiat a nivell psicològic i psicoanalític. 

Tots els pares volem que els nostres fills siguin feliços i bones persones. L'amor per la lectura no garanteix cap de les dues coses, però posa en bona forma per aconseguir-les. 

Deures per als MESTRES DE PRIMÀRIA: Els professors! Els grans mestres! Els qui es mereixen un premi Nobel per la seva feina i vocació! Gràcies a ells hem aprés a llegir, el miracle de la lectura i durant una etapa molt concreta de la nostra educació van ser constants i pacients amb nosaltres i fins que no vam ser capaços d'entendre (de veritat) el sentit d'una frase no van parar de trencar-s'hi les banyes. Els autors ens alerten que quan un infant diu que no m'agrada llegir, profe, en el fons, ens diuen que m'agrada llegir però no en gaudeixo perquè encara no tinc les eines necessàries per fer-ho, em pots ajudar?

Professors no esteu sols i entre tots farem que els més petits perdin la por a la lectura.

També seria ideal establir una profunda i alegre relació entre les aules i les biblioteques escolars i, si el centre té els recursos necessaris, que cada aula tingués la seva bibliotequeta. De fet, si sóc lectora és gràcies a la biblioteca que hi ha havia a la classe. 

I els MESTRES DE SECUNDÀRIA? Ens ha tocat una etapa complicada, eh? Conviure amb les hormones dels adolescents no és gens fàcil i la tendència és que el col·lectiu, per franja d'edat, és el menys lector de la nostra societat i vols professors es trobem amb situacions com les que descrivia més amunt. Qui són els encarregats de fomentar la lectura en un institut? Els professors dels departaments de llengua. Només? Exacte, tot el professorat, tot el personal del centre s'hauria de comprometre a fomentar l'hàbit lectors i l'ús de la biblioteca escolar.

Els autors recomanen les lectures de Rowling, Salinger, Hesse i Golding... (Sort, col·legues).

Per què la majoria de joves no llegeixen? Perquè només es miren el mèlic, perquè tenen el cap ocupat en el seu cos i en els adults que no els comprenen. Molt bé, doncs, els hem de fer entendre que la literatura els podrà ajudar a resoldre molts dubtes, a empatitzar amb els protagonistes i a prendre amb les consciències algunes de les decisions més importants que prendran mai i que marcaran profundament el seu futur.

Llegiu als adolescents! ens recomanen Marina i De la Válgoma. És una excel·lent estratègia. Us comento la meva experiència com a alumna. Durant el segon cicle de l'ESO, la professora de ciències (que també va ser la de matemàtiques), començava les seves classes amb la lectura d'un dels contes breus de Jorge Bucay i quan acabava la lectura, en fèiem una reflexió tots junts. Què va aconseguir aquesta professora? Que esperéssim les classes amb unes ganes boges, que estiguéssim atents durant la lectura i durant la lliçó que seguia, que llegíssim entre línies i que... com no podia ser d'altra manera, que alguns llegíssim, pel nostre propi compte, el llibre Déjame que te cuente. Vuit anys després, la professora encara gasta els primers cinc minuts de classe per llegir en veu alta un conte a més de trenta adolescents. 

Tot i que en recomano vivament la lectura hi ha un parell cosetes que no m'han agradat gaire del llibre... 

La primera que per uns moments sentia com si els mitjans audiovisuals, les xarxes socials, els videojocs fossin uns autèntics enemics. És cert que tampoc aplaudeixo molt la idea que els nanos estiguin més enganxats a la pantalla que a les pàgines d'una novel·la però tampoc ho condemno, prefereixo considera-los aliats, però amb mesura (com amb tot). 

I la segona, que... quan parlen de l'educació a secundària sembla que sigui una tortura per als mestres... No hi estic gens d'acord. Vaja, considero que el bon professor d'institut és aquell que gaudeix de les seves classes i de les explicacions que fa de la seva disciplina. Per a molts professors, el foment de la lectura és una prioritat i s'escarrassen dia rere dia per assolir aquest objectiu i que a final de curs aixequessin més dits lectors que al setembre. 

Podreu trobar el llibre a les biblioteques de la Diputació de Barcelona. També disponible en castellà amb el títol La magia de leer. 

Bona lectura i el carnet al moneder. 

21. Un llibre et pot canviar la vida

Encara amb la ressaca de la diada de Sant Jordi us vull parlar de la (re)lectura que he estat fent durant aquestes setmanes, en concret  el llibre infantil Molly Moon i l'increïble llibre d'hipnotisme de Georgia Byng, el primer llibre de la saga, publicat per Cruïlla l'any 2002 i que compta amb la traducció  de Josep Sampere.

Per què he decidit rellegir-lo? El vaig llegir quan era petita i com que el recordava amb molt d'afecte vaig pensar que seria bona idea fer memòria de l'argument i comparar l'experiència lectora entre una lectura i l'altra. Només us dic que recordava que la biblioteca i la bibliotecària Lucy tenien un paper molt i molt important i que a la protagonista li encanten els entrepans de quètxup.

Quatre pinzellades de l'argument: Molly Moon és una nena òrfena que malviu en un orfenat i que és el motiu de burla de la majoria dels seus companys. Tanmateix, Molly té la sensació que avui serà un gran dia, creu que li passarà un fet extraordinari que li canviarà la vida:

Tota la vida havia anhelat de ser una persona especial. Somniava que ja ho era, d'especial, i que algun dia li passaria alguna cosa miraculosa. Car ben endins, estava convençuda que tard o d'hora es transformaria en una Molly Moon genail i demostraria a tothom de Hardwick House que era una persona il·lustre. El dia abans tenia la sensació que li passaria alguna cosa important. Potser s'havia retardat un dia, aquest esdeveniment decisiu. 

El que no s'espera la protagonista és que aquest esdeveniment decisiu el trobarà a la biblioteca! Sí! A la biblioteca! Allà s'hi refugia per la pau que hi troba i un dia, arraulida en un racó, escolta una discussió entre la bibliotecària i un tal professor Nockman, qui busca desesperadament un llibre d'hipnotisme. El llibre no és on li pertocaria i... Efectivament, la Molly el troba i estarà durant setmanes entretinguda aprenent les lliçons d'hipnotisme i posant-les en pràctica:

La Molly havia pensat tota la tarda si aquell llibre faria realitat els seus somnis, i s'havia deixat endur per les càbales més fantàstiques sobre les coses que li podria ensenyar. Potser n'havia fet un gra massa, la seva imaginació.

Realment, ja us ho dic, el llibre li canviarà la vida i serà capaç d'anar fins a Nova York, amb la seva fidel Petula, per retrobar-se amb en Rocky, el seu millor amic que va ser adoptat per uns americans. Ara bé, el professor Nockman li trepitjarà els talons...

La relectura ha sigut molt agradable ja que identifiques amb més facilitat els conflictes que descriu i els valors que vol transmetre l'autora: la vida en un orfenat, l'amistat, el bullying, la crítica al materialisme i el foment de la lectura. Tot i que és veritat que crec que quan era petita em va atrapar més, ja m'enteneu.

És un llibre que recomanaria als més petits però... potser l'únic que m'atreviria a criticar és l'excés de compassió que tenen els protagonistes durant les últimes escenes del llibre en el sentit que els antagonistes són presentats molt i molt dolents (que ho són per diferents raons) i després... Però vaja, la literatura infantil ja sabem com és, oi?

Podreu trobar el llibre a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona fent clic aquí mateix. També el podeu trobar disponible en castellà. 

Bona lectura i tingueu ben a la vora el carnet de la biblioteca, sempre és un bon moment per anar a agafar un llibre en préstec. 

19. Una autèntica meravella

Durant l'últim trimestre, diferents alumnes de secundària m'han recomanat la novel·la Wonder de R.J.Palacio i després d'unes setmanes en reserva, la vaig agafar en préstec de la Biblioteca Armand Cardona. 

Us en copio l'inici:

Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els els altres nens normals i corrents fugin cridat del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se'ls queda mirant tothom a tot arreu on van.

Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l'atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure'm, fes allò d'apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m'hi troba.

La història de l'August no pot ser més commovedora. És una novel·la escrita per als lectors adolescents però que remou l'estómac del lector adult. És una autèntica meravella en molts sentits.

L'argument és el següent: l'August pateix una important deformació a la cara des que va néixer i com que viscut més temps entre quiròfans que a casa, no ha anat mai a l'escola. Però la situació canvia quan té deu anys ja que els seus pares, després d'alguna discussió, decideixen matricular-lo a l'escola.
Ser nou en un centre escolar, on tothom és coneix, és un repte. Doncs, per al petit August... Ja us ho podeu imaginar, oi? Tanmateix, la novel·la no m'ha despertat cap mena de compassió, que és justament el que el protagonista desitja, que ningú el compadeixi i que l'accepti tal i com és.

Una de les cireretes de pastís, perquè en té més d'una, és que cada part és narrada per un personatge diferent, l'August, la seva germana, els amics de l'institut, els qui li fan la vida impossible, l'amiga de la germana, de manera que el relat esdevé un trenca-closques genial i molt llaminer per als joves lectores. Els capítols són més aviat curts i això també ajuda a tirar endavant la lectura.

Ho reconec, he plorat amb aquest llibre. I entenc perquè agrada tant. Wonder l'han llegit més de cinc milions de lectors i no em sorprendria que esdevingués lectura obligatòria en algun crèdit variable de literatura o que fos objecte d'estudi d'un treball de recerca perquè no només parla de l'assetjament escolar, va molt més enllà. Ens parla d'un dels reptes més difícils que tenim: acceptar-nos a nosaltres mateixos.
 
L'altra cirereta, que m'ha encantat, i que no deixa de ser una picada d'ullet per part de l'autora és el grapat de referències literàries, sovint de literatura infantil i juvenil, com per exemple:

- El cavaller del drac de Cornelia Funke (lectura pendent)

- El lleó, la bruixa i l'armari de C.S.Lewis 

- Harry Potter i la pedra filosofal de J.K.Rowling

- El Hòbbit de J.R.R. Tolkien

- El màgic d'Oz de L.Frank Bauz

- El diari d'en Greg

- Guerra i pau  de Tolstoi

- L'ocellet blanc de Barrie

- Sota l'ull del rellotge de C. Nolan

- L'home elefant 

 

També hi ha moltes referències a la saga de Star Wars, el protagonista n'és un gran admirador.

 La continuació de la col·lecció El capítol del Julian és la història narrada des del punt de vist de l'assetjador. Crec que serà un exercici bonic de lectura perquè rere de l'assetjador hi acostuma a haver una història al darrere que ho justifica tot. El que m'agradaria molt conèixer és el punt de vista de la mare de l'August, però potser seria una lectura més per a adults que per joves...

En definitiva, aneu a la vostra biblioteca municipal de referència i agafeu-lo en préstec, petits, joves i grans, agafeu-lo en préstec, perquè en gaudireu molt i segur que tornarà a ser un dels llibres més venuts durant aquest Sant Jordi.

Com sempre, us deixo l'enllaç de les biblioteques on podeu trobar el llibre: aquí.

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant aquest diumenge. 

17. "La noia del tren" de Paula Hawkins

Si visiteu les biblioteques a mitjans de juny veureu una petita mostra dels best-seller de l'estiu. L'any passat, el llibre que tothom llegia, el llibre de tots els aparadors de les llibreries era La noia del tren de Paula Hawkins, traduït per Imma Falcó i publicat per La Campana. 

Sense cap mena de dubte el llibre va ser un dels més venuts, llegits i recomanats. Després de mesos d'espera, per fi, l'he pogut llegir i us en voldria fer cinc cèntims.

La novel·la té TOTS els ingredients per ser el llibre que llegiries a la platja durant les vacances: misteri, llenguatge planer, pocs personatges i fàcil d'identificar i retenir en ment, embolics matrimonials, capítols curts amb els punts culminants i quatre-centes seixanta-una pàgines (massa llarg?). 

Des de la finestra d'un tren es poden moltes coses. La Rachel es dedica a això quan el tren s'atura: a mirar per la finestra i creure que la parella que veu des del seient és feliç. Però res és el que sembla i un dia, la protagonista veu una escena que capgirarà la situació. Si a més a més li sumem una desaparició, problemes amb l'alcohol i un divorci no superat... 

En recomano la lectura però, des del meu punt de vista, no deixa de ser això, el llibre que llegiria a la platja durant les vacances d'estiu. Ho lamento.

La novel·la té tres narradores, la Rachel, la Megan i l'Anna. Té mèrit, eh? No ho nego pas! En aquest sentit, la novel·la m'ha semblat un trenca-closques molt bo perquè encaixar tots els detalls no és fàcil, se't pot escapar algun i els lectors no perdonen. M'imagino l'autora amb milers de fitxes per els personatges i per l'ordre dels esdeveniment però... 

Molta gent me l'ha recomanat i quan molta gent et recomana un llibre, què passa? Doncs que et crees una expectativa i deixes el llibres, sense haver-lo llegit, en un pedestal. Recordo el principi de la lectura molt prometedor, el joc narratiu m'agradava, la trama també però comences a preveure com aniran les coses massa aviat i tot i que t'emportes algunes sorpreses, perquè algun crit de sorpresa sí que l'he fet, el final... Les últimes cent pàgines les llegeixes tranquil·lament en una tarda, perquè aquestes novel·les no són gens recomanables per a lectors impacients, és una lectura molt entretinguda, m'ho he passat molt bé, però el final...

I un últim comentari, sovint els llibres, a la contraportada porten breus fragments de ressenyes que s'han fet anteriorment. En aquest hi ha una que diu "Quina col·lecció de personatges, quina situació, quin llibre! És Alfred Hitchcock per a la una nova generació" firmada amb la ploma de Terry Hayes , guionista. A sota de la cita hi diu que l'obra s'ha traduït a quaranta-dues llengües i que DreamWorks n'ha comprat els drets per dur la novel·la a la gran pantalla. Semblarà absurd però en més d'una ocasió he pensat que aquest llibre no està fet per passar a la història de la literatura, sí en la dels llibres més venuts, però és ideal per fer-ne una pel·lícula. 

Com sempre, us deixeu l'enllaç del catàleg de biblioteques de la Diputació de Barcelona on podeu trobar el llibre. Està disponible en castellà i anglès però en la majoria de biblioteques ja l'han agafat en préstec. Si el voleu llegir, us recomano que el reserveu i que l'espera sigui breu i lleugera.