28. El nen que volia ser la Mary Poppins

Tornem! No havíem marxat de vacances però ho semblava, oi? Doncs, anem per feina!

La lectura que és presento avui és una d'aquelles novel·les que els adolescents devoren. Com diu? Que sí, que sí! Que Un fill d'Alejandro Palomas ha guanyat el premi Joaquim Ruyra i, recentment, el premi Atrapallibres en la categoria jove (motiu pel qual el vaig agafar en préstec). Però encara hi ha més... És un llibre tot terreny, és a dir, que el poden llegir i gaudir, sobretot gaudir, lectors de totes les edats.

Llegiu-lo sisplau! Estic convençuda que cada lector n'obtindrà la seva pròpia reflexió i que seria genial comentar l'obra en un club de lectura (m'ho anoto) perquè la relectura pot ser més enriquidora que la mateixa lectura.

La novel·la s'inicia amb en Guillem, de menys de deu anys, que vol ser Mary Poppins i aquest desig i altres manies preocupen al personal de l'escola, que inicia una teràpia/psicoanàlisi, i al seu pare. El pare! Quin gran personatge, el pare!

El paral·lelisme amb Mary Poppins de P.L.Travers (sí, Mary Poppins és un llibre) i Un fill és evidentíssim i ens pot donar petites pistes per comprendre la complexitat d'una història profunda on sembla que pare i fill s'hagin intercanviat els papers i on el paper de veritat és crucial com demostra aquesta cita:

La veritat. És ben cert que, quan portem molt de temps buscant la veritat, el dia que per fi la descobrim, arriba encara el més difícil.

Què podem fer realment amb aquesta veritat?

El curiós no és tant haver-la tingut davant dels nostres ulls tot el temps i no haver-a sabut reconèixer-la fins al darrer moment. El que és curiós de debò és que, quan per fi apareix, no ens concedeix llargs terminis. Ens exigeix actuar amb molta urgència.

Bona lectura i el carnet de la biblioteca... sempre a la cartera!

27. "Oh, gran veritat! Tu sí que has canviat"

J.D.Salinger (1919-2010)

Sabíeu que la cançó "Museu d'història natural" d' Els amics de les arts es va composar a partir d'una escena del llibre que ens ocupa avui?

Són molts els adolescents que s'identifiquen amb Holden Caulfield, el protagonista d' El vigilant en el camp de sègol del estatunidenc J.D.Salinger. Per aquest motiu i pel fet que és un dels clàssics dels últims temps, vaig decidir agafar-lo en préstec de la biblioteca. La meva edició és la que va publicar 2007 Labutxaca i que compta amb la traducció d'Ernest Riera i Josep M. Fonalleras.

Resum de cortesia. En Holden és un jove enfadat amb el món i amb tothom. Bé, en concret, amb els adults i amb el seu món. Amb setze anys i amb tots recursos del món, és una nano que detesta la hipocresia i l'autoritat i, tot plegat, fa que tingui un caràcter fort i problemàtic, que no tingui un expedient brillant i que l'expulsin de l'institut pocs dies abans de Nadal. El llibre, narrat en primera persona, ens narra els dos dies següents però també ens permet de conèixer el passat del protagonista. Què farà en Holden per Nova York? Cap a on anirà? Demanarà ajuda? L'ajudaran? Es farà amic de l'alcohol? Podrà protegir la seva germana petita dels adults? Sabrà a on van els ànecs de l'estany del Central Park quan és hivern?

Què m'ha agradat?

Que estigui escrit en primera persona és un punt a favor perquè ens enganxem, literalment, al clatell del jovenet i això fa que ens identifiquem molt més amb ell, ens ajuda a conèixer-lo millor. I si el lector és un adolescent encara millor perquè, vol dir que, si el vincle entre ell i en Holden és prou ferm, acabarà la lectura. 

La primera frase: Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc ganes.

L'escena del Museu d'Història Natural. Primer perquè la reflexió que en fa és genial i perquè m'ha inspirat per escriure un relat. 

El millor d'aquell museu, però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Hi podies anar cent mil vegades i aquell esquimal encara acabava de pescar aquells dos peixos, els ocells encara volaven cap al sud, els cérvols encara bevien en aquella bassa, amb les seves banyes precioses i les seves cames primes i precioses, i aquella squaw amb el pit nu encara teixia la mateixa manta. Ningú no canviava. L'única cosa diferent eres tu. 

Que el protagonista recomani El gran Gatsby de F. Scott Fitzgerald (pendent de lectura) tot i que afirma que no és un lletraferit. 

I, per descomptat, l'escena final. Les últimes dues frases del final! No les copiaré per no espatllar el moment (hi ha gent molt sensible).

Què no m'ha agradat?

L'abús de les crosses, els "i tota la pesca", "i tot plegat", "no en tinc ganes de parlar". Però, tot i així, n'entenc l'ús ja que el llibre té un to molt oral, sembla que el narrador estigui assegut davant nostre i que ens estigui explicant aquelles quaranta-vuit hores per Nova York.

M'ha agradat i el recomano però me n'havien parlat tant i tan bé que crec que l'havia col·locat en el pedestal que no tocava però vaja... la lectura no es va gens pesada i en pots extreure diverses lliçons. De fet, he fet forces anotacions. 

Curiositats:

El llibre, The Catcher in the Rye és el títol original, es va publicar l'any 1951 i tot i que en molts instituts és una de les lectures obligatòries, per l'edat del protagonista i per l'esperit crític que desperta envers el conformisme, en altres zones ha sigut un llibre prohibit pel paper que juguen en certes escenes l'alcohol, les drogues, la prostitució i el llenguatge barroer. 

Qui duia sota el braç el llibre de Salinger va ser l'assassí de John Lennon, Mark Chapman. De fet, mentre l'esperava a la porta de casa seva, el paio en va llegir fragments. En fi...

Aquí acaba el comentari espero que us hagi engrescat a llegir-lo, paga la pena. Avui mateix, he començat Un fill d'Alejandro Palomas, per ser el premi Atrapallibres en la franja d'edat d'entre catorze i quinze. 

Bona lectura! 

19. Una autèntica meravella

Durant l'últim trimestre, diferents alumnes de secundària m'han recomanat la novel·la Wonder de R.J.Palacio i després d'unes setmanes en reserva, la vaig agafar en préstec de la Biblioteca Armand Cardona. 

Us en copio l'inici:

Ja sé que no sóc un nen de deu anys normal i corrent. Vull dir que faig coses normals: menjo gelats, vaig en bici, jugo a pilota, tinc una Xbox. Tot això fa que sigui normal. Suposo. I jo em trobo molt normal. Per dins. Però jo sé que els nens normals i corrents no fan que els els altres nens normals i corrents fugin cridat del parc. Jo sé que els nens normals i corrents no se'ls queda mirant tothom a tot arreu on van.

Si em trobés una llàntia màgica i només li pogués demanar un desig, demanaria tenir una cara normal que no cridés gens l'atenció. Demanaria poder anar pel carrer sense que la gent, al veure'm, fes allò d'apartar la vista. ¿Sabeu què crec, jo? Que l'única cosa que fa que no sigui normal és que ningú m'hi troba.

La història de l'August no pot ser més commovedora. És una novel·la escrita per als lectors adolescents però que remou l'estómac del lector adult. És una autèntica meravella en molts sentits.

L'argument és el següent: l'August pateix una important deformació a la cara des que va néixer i com que viscut més temps entre quiròfans que a casa, no ha anat mai a l'escola. Però la situació canvia quan té deu anys ja que els seus pares, després d'alguna discussió, decideixen matricular-lo a l'escola.
Ser nou en un centre escolar, on tothom és coneix, és un repte. Doncs, per al petit August... Ja us ho podeu imaginar, oi? Tanmateix, la novel·la no m'ha despertat cap mena de compassió, que és justament el que el protagonista desitja, que ningú el compadeixi i que l'accepti tal i com és.

Una de les cireretes de pastís, perquè en té més d'una, és que cada part és narrada per un personatge diferent, l'August, la seva germana, els amics de l'institut, els qui li fan la vida impossible, l'amiga de la germana, de manera que el relat esdevé un trenca-closques genial i molt llaminer per als joves lectores. Els capítols són més aviat curts i això també ajuda a tirar endavant la lectura.

Ho reconec, he plorat amb aquest llibre. I entenc perquè agrada tant. Wonder l'han llegit més de cinc milions de lectors i no em sorprendria que esdevingués lectura obligatòria en algun crèdit variable de literatura o que fos objecte d'estudi d'un treball de recerca perquè no només parla de l'assetjament escolar, va molt més enllà. Ens parla d'un dels reptes més difícils que tenim: acceptar-nos a nosaltres mateixos.
 
L'altra cirereta, que m'ha encantat, i que no deixa de ser una picada d'ullet per part de l'autora és el grapat de referències literàries, sovint de literatura infantil i juvenil, com per exemple:

- El cavaller del drac de Cornelia Funke (lectura pendent)

- El lleó, la bruixa i l'armari de C.S.Lewis 

- Harry Potter i la pedra filosofal de J.K.Rowling

- El Hòbbit de J.R.R. Tolkien

- El màgic d'Oz de L.Frank Bauz

- El diari d'en Greg

- Guerra i pau  de Tolstoi

- L'ocellet blanc de Barrie

- Sota l'ull del rellotge de C. Nolan

- L'home elefant 

 

També hi ha moltes referències a la saga de Star Wars, el protagonista n'és un gran admirador.

 La continuació de la col·lecció El capítol del Julian és la història narrada des del punt de vist de l'assetjador. Crec que serà un exercici bonic de lectura perquè rere de l'assetjador hi acostuma a haver una història al darrere que ho justifica tot. El que m'agradaria molt conèixer és el punt de vista de la mare de l'August, però potser seria una lectura més per a adults que per joves...

En definitiva, aneu a la vostra biblioteca municipal de referència i agafeu-lo en préstec, petits, joves i grans, agafeu-lo en préstec, perquè en gaudireu molt i segur que tornarà a ser un dels llibres més venuts durant aquest Sant Jordi.

Com sempre, us deixo l'enllaç de les biblioteques on podeu trobar el llibre: aquí.

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant aquest diumenge. 

17. "La noia del tren" de Paula Hawkins

Si visiteu les biblioteques a mitjans de juny veureu una petita mostra dels best-seller de l'estiu. L'any passat, el llibre que tothom llegia, el llibre de tots els aparadors de les llibreries era La noia del tren de Paula Hawkins, traduït per Imma Falcó i publicat per La Campana. 

Sense cap mena de dubte el llibre va ser un dels més venuts, llegits i recomanats. Després de mesos d'espera, per fi, l'he pogut llegir i us en voldria fer cinc cèntims.

La novel·la té TOTS els ingredients per ser el llibre que llegiries a la platja durant les vacances: misteri, llenguatge planer, pocs personatges i fàcil d'identificar i retenir en ment, embolics matrimonials, capítols curts amb els punts culminants i quatre-centes seixanta-una pàgines (massa llarg?). 

Des de la finestra d'un tren es poden moltes coses. La Rachel es dedica a això quan el tren s'atura: a mirar per la finestra i creure que la parella que veu des del seient és feliç. Però res és el que sembla i un dia, la protagonista veu una escena que capgirarà la situació. Si a més a més li sumem una desaparició, problemes amb l'alcohol i un divorci no superat... 

En recomano la lectura però, des del meu punt de vista, no deixa de ser això, el llibre que llegiria a la platja durant les vacances d'estiu. Ho lamento.

La novel·la té tres narradores, la Rachel, la Megan i l'Anna. Té mèrit, eh? No ho nego pas! En aquest sentit, la novel·la m'ha semblat un trenca-closques molt bo perquè encaixar tots els detalls no és fàcil, se't pot escapar algun i els lectors no perdonen. M'imagino l'autora amb milers de fitxes per els personatges i per l'ordre dels esdeveniment però... 

Molta gent me l'ha recomanat i quan molta gent et recomana un llibre, què passa? Doncs que et crees una expectativa i deixes el llibres, sense haver-lo llegit, en un pedestal. Recordo el principi de la lectura molt prometedor, el joc narratiu m'agradava, la trama també però comences a preveure com aniran les coses massa aviat i tot i que t'emportes algunes sorpreses, perquè algun crit de sorpresa sí que l'he fet, el final... Les últimes cent pàgines les llegeixes tranquil·lament en una tarda, perquè aquestes novel·les no són gens recomanables per a lectors impacients, és una lectura molt entretinguda, m'ho he passat molt bé, però el final...

I un últim comentari, sovint els llibres, a la contraportada porten breus fragments de ressenyes que s'han fet anteriorment. En aquest hi ha una que diu "Quina col·lecció de personatges, quina situació, quin llibre! És Alfred Hitchcock per a la una nova generació" firmada amb la ploma de Terry Hayes , guionista. A sota de la cita hi diu que l'obra s'ha traduït a quaranta-dues llengües i que DreamWorks n'ha comprat els drets per dur la novel·la a la gran pantalla. Semblarà absurd però en més d'una ocasió he pensat que aquest llibre no està fet per passar a la història de la literatura, sí en la dels llibres més venuts, però és ideal per fer-ne una pel·lícula. 

Com sempre, us deixeu l'enllaç del catàleg de biblioteques de la Diputació de Barcelona on podeu trobar el llibre. Està disponible en castellà i anglès però en la majoria de biblioteques ja l'han agafat en préstec. Si el voleu llegir, us recomano que el reserveu i que l'espera sigui breu i lleugera. 

14. Els cabells pentinats i les sabates noves i netes

Les vacances és un bon moment per anar a les biblioteques i agafar un llibre (i dos) en préstec, no és cert? Aquests dies els he dedicat a la lectura de Somni de Tànger del barceloní Xavier Vernetta. L'he llegit per motius de feina i aquesta és la valoració que en faig. 

La novel·la descriu una realitat molt real i molt crua: la immigració il·legal i de les quantioses dificultats amb què es troben els qui creuen l'Estret amb pastera, abans i després del viatge. Akram és un adolescent que, amb els pocs recursos que té, decideix marxar del seu país i provar sort a París, on viuen els seus tiets i aprendre l'ofici de joier. Ja us puc assegurar que no ho tindrà gens fàcil. Gens ni mica ja que s'haurà d'afrontar a la Policia Nacional, als radicals i als comentaris racistes, racionalitzar els estalvis, ser valent i decidit, i confiar molt en la gent que el vol ajudar com la Nerea i la seva àvia, entre altres personatges.

Sembla ser que la novel·la és lectura obligatòria en alguns centres de secundària. Un aplaudiment per la decisió, sincerament. El llibre es va publicar, atenció!, al febrer de 1997 i la situació no ha canviat. És a dir, aquesta nit, molt probablement, hi ha una pastera en una platja del Marroc que cobrarà una quantitat astronòmica per fer un viatge que no sabem del cert si arribarà a bon port. Arkam haurà de mentir, repentinat i amb les sabates enllustrades per sobreviure i per arribar sa i estalvi a la frontera francesa:

[...] El cert és que de vegades t'obliguen a enganyar. Qui? No sé qui són. No sé si tenen una cara concreta. Són aquelles persones que et tanquen la porta si ets marroquí i te l'obren si ets francès; que somriuen si et saben parisenc i t'insulten si sospiten que has nascut a Tànger. 

Del llibre també m'agradaria destacar la simbologia de la lluna,el paper de l'àvia de la Nerea i la reflexió final del Dani, un dels personatges. 

Podreu trobar el llibre en les següents Biblioteques de la Diputació de Barcelona.  

Bona lectura i no perdreu el carnet de la biblioteca. 

9. "Historia de una maestra" de Josefina Aldecoa

Per una futura deformació professional vaig agafar en préstec de la biblioteca Joan Oliva i Milà, Historia de una maestra de Josefina R. Aldecola. Ha sigut un autèntic descobriment i us en recomano la lectura. 

Gabriel López, protagonista i veu narradora de la novel·la, acaba de recollir el títol de professora i fins que no arriba a Guinea, anirà voltant per diferents escoles del territori. 

Guinea, tot i que segons el meu parer li fa por reconèixer-ho, li canvia la vida. Es càrrec d'una escola i vetlla per ella amb un afecte i amor que admiro: li proporciona material escolar, millora les condicions de higiene dels alumnes, decora l'aula perquè sigui més acollidora. 

Gabriela és la mena de professora que tots hauríem volgut tenir. S'interessa pels alumnes i els tracta com a persones adultes. És una persona que estima la seva feina, la seva vocació, disciplinada, exigent, decent, considerada i molt noble amb els nanos: 

 «me enseñaban y les enseñaba y el intercambio de habilidades se convertía en un juego»

Fins i tot pensa en coordinar la biblioteca escolar:

"Inicié lo que apenas me atrevía a llamar una biblioteca. Sobre un banco íbamos colocando los libros y periódicos que podíamos conseguir. Pocos, muy pocos, pero ya tenían su lugar especial en clase. Me conmovía profundamente cuando uno de mis niños me decía: ¿Puedo usar la Biblioteca? Y le veía revisar ávidamente el montoncito de papel impreso que era un tesoro y sobre todo un símbolo de otros tesoros lejanos y difíciles de alcanzar".

Tanmateix, una malaltia fa que torni a l'Espanya de principis dels anys trenta, moments en què es parlava d'emular la cultura i l'educació francesa o anglesa, moments en què el 32% de nens de més de 10 anys eren analfabets, moments en què l'escola és essencial.

Gabriela viurà la proclamació de la República del '31 i notarà com es fomenta la llibertat, l'autonomia, la solidaritat, la justícia i la civilitat a les aules.

Però la República triomfa a les ciutats perquè en el poble miner on viu Gabriela la població està dividida i confrontada. Mentre que uns demana una escola laica, els altres creuen que una escola sense Déu ens farà viure el pitjor dels inferns.

Gabriela ho té clar:

"La República había conseguido despertar en muchas inteligencias el deseo de aprender, y en los maestros, el deseo de enseñar con más pasión que nunca".

Però no li serà fàcil compaginar la vida laboral amb la familiar, els alumnes amb el marit que cada vegada es vincula més als moviments revolucionaris i que ja sabem com acaben...

Ha sigut una lectura interessant. No coneixia l'autora i pel que he pogut esbrinar Historia de la una maestra és la primera part d'una triologia (no patiu, perquè les obres es poden llegir de manera independent). Després d'aquest títol segueix Mujeres de negro i La fuerza del destino.

Quan he acabat el llibre he pensat: Què hauria sigut de Gabriela si hagués decidit no tornar a Espanya?

El que destaco de la lectura:

A) El paper fonamental dels professors i la seva funció vital en qualsevol societat. Gabriela creu que l'educació és un pilar essencial per combatre la ignorància i la manipulació per part dels moviments opressors i feixistes. Desconeixia l'existència de las Misiones Pedagógicas. Si algú coneix algun títol interessant sobre el tema li agrairia que m'ho fes saber. Gràcies.

B) L'eufòria per l'arribada de la República i la seva fragmentació a través de la literatura. Aquesta època em va resultar molt feixuga durant segon de Batxillerat: masses partits, noms i dates i la literatura m'ha tornat a facilitar la comprensió de fets que em semblaven un batibull de dades.

Fragments que he subratllat:

Hasta los reproches de algunos padres que no entendían nuestro afán de encender en los niños curiosidades y despertar su imaginación, hasta esas críticas agrias y mal intencionadas a veces, se convertían en estímulo para nosotros.

- Digo yo, señora maestra, que si todos supiéramos más de libros y menos de tabernas, nos eganarían menos y seríamos más felices...

Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant aquesta setmana.