El segon llibre
agafat en préstec que us vull comentar es titula Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal del
professor de llengua i literatura catalanes Enric Iborra publicat a Edicions
Viena (Barcelona, novembre 2013). Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona.
Vaig fer literatura
universal a primer de batxillerat, fa nou anys (caram!), i va ser un curs
genial. Vam llegir fragments de la Bíblia,
fragments de l'Odissea («Ningú
m'ataca» i el reconeixement d'Odisseu a Ítaca), Èdip rei de Sòfocles, El romanç de Tristany
i Isolda de Bédier («Ai, las!»), Hamlet
i Romeu i Julieta de Shakespeare,
contes de Maupassant, La metamorfosi
de Kafka i fins aquí puc recordar. La qüestió és que vam aprendre moltíssim.
Per cert, aquest llibre també l'ha llegit el meu professor i li va agradar
molt.
Per això, quan vaig
veure aquest llibre als prestatges de la biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la
Geltrú no vaig dubtar a agafar-lo en préstec i aquestes són les notes que n'he
fet. Espero que us agradin.
Enric Iborra,
l'autor, va fer classes de literatura universal, assignatura optativa de segon
de batxillerat durant el curs 2010-2011 en un institut de València. Aquell any
les lectures prescrites (i matèria d'avaluació a les PAU) són sis: Èdip rei de Sòfocles, el primer cant de
la Divina comèdia de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, Les flors del mal de Baudelaire i La metamorfosi de Kafka.
Tanmateix, en un curs
de literatura universal, de la història de la literatura universal, no només es
parla de les lectures obligatòries (no m'ha agradat gens fer ús d'aquest terme,
però bé) si no que es comença, com ho ha fet Iborra, pel principi i el principi
és...
La Bíblia. L'han definit com «el
llibre dels llibres» i m'agradarà dir-ho en primera persona el dia que el
llegeixi. Sí, sí! Vull llegir la Bíblia.
Iborra, i amb raó, creu que l'obra s'hauria de desvincular del caràcter
religiós. Costa, certament, però si fem aquest esforç veurem que la Bíblia conté històries precioses i que
és llibre molt i molt ric. Iborra a classe llegeix alguns fragments del Llibre
de Samuel i de l'Evangeli segons Sant Mateu i fa que els alumnes comparteixin
la seva opinió personal.
El curs avança amb la
lectura i el corresponent comentari d'alguns dels cants de les obres d'Homer
(«o de la persona que hi hagi al darrere», com diu Iborra), la Ilíada i l'Odissea
i aviat s'afanya a tractar sobre el teatre grec.
Dramatitzen Èdip rei a classe, això és un punt a
favor del professor, i comenten la jugada. Arriben a la conclusió que el
descobriment pot ser sinònim de destrucció i compte perquè
«què és millor?
¿Viure feliçment ignorants o conèixer la veritat que pot destruir la nostra
confiança i seguretat en nosaltres mateixos i en els altres?».
Dels comentaris que
més m'han agradat a propòsit del protagonista és que Èdip, segons Iborra, és el
primer detectiu de la literatura universal. Què fa un detectiu? Què fa per
exemple Sherlock Holmes? Èdip vol descobrir l'assassí de Laios, observa,
investiga i pregunta. Però què passa en l'obra de Sòfocles? Que l'assassí, que
per sorpresa del detectiu, és el mateix detectiu. Aquest argument també
l'utilitzen Agatha Christie, Sébastien Japrisot i Kenneth Fearing.
Horaci és carpe diem!, aureas mediocritas i beatus
ille. Els alumnes coneixen els tòpics i combinen la lectura dels poemes del
clàssic amb els de Ronsard, Kavafis i de Brech. Finalment, abans de passar a
comentar Virgili, recomana les sàtires.
Es llegeix i es
comenta el cant II de l'Eneida, el
que narra la destrucció de la ciutat de Troia i Iborra s'acomiada dels clàssics
grecollatins de la següent manera:
«O fins i aviat,
perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i
reprendre'ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió.
Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg»
Iborra enceta l'Edat
Mitjana contextualitzant una mica l'auditori amb un conjunt de dicotomies: Déu
i el món terrenal, el paganisme i el cristianisme, el llatí i les llengües
vulgars i els clergues i els laics.
En aquesta època
trobem Dante. En els meus apunts de literatura universal hi ha la descripció de
l'infern de la Divina comèdia: un
triangle invertit, dividit en nou parts i amb fletxes que assenyalen el càstig
que reben els condemnats. No he llegit l'Infern, ho reconec, potser per
l'advertiment de Josep Pla i d'Iborra: per a llegir la Divina comèdia cal maduresa, esforç, deteniment i una segona
lectura:
«Això, però, no és cap
argument argument per no llegir-la als disset o als vint anys. Ben al contrari.
Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura
que no fem de joves és una oportunitat perduda per sempre. Als disset anys
potser no s'entenen del tot certes coses, però més endavant, per contra, no
tindrem la sensibilitat particular dels disset, o dels vint, o dels
vint-i-cinc. Un dels encants més grans de la lectura és la possibilitat de
reviure la mateixa experiència en diferents moments de la vida. La relectura,
gràcies a la comparació de la lectura que fem ara i de la que vam fer fa temps,
pot adquirir unes ressonàncies i una densitat enormes».
Després de Dante,
Boccaccio i Decameró que «descriu de
la forma més concreta totes les capes socials, tots els oficis i classes del
seu temps». Decameró és una obra que
em cau en gràcia. La pesta arriba a Florència l'any 1348 i deu joves (set noies
i tres nois) fugen cap a les afores i durant deu nits s'expliquen contes. En
total, cent relats que s'allunyen del rigor dantesc. Una de les
característiques de l'obra és la ironia: «La mirada irònica sempre diu que les
coses poden ser d'una altra manera; en fer burla de les convencions, produeix
un efecte de realitat, de cosa vista i viscuda. El distanciament sempre resulta
versemblant». Altres novel·les amb la pesta de rerefons són Diari de l'any de la pesta de Defoe i La pesta de Camus.
No parla de Petrarca i
no li sap greu! No sabia que Petrarca tingués desertors. Iborra, com d'altres,
creu que Petrarca està sobrevalorat: «Té el mèrit, de gust dubtós, d'haver
inaugurat algunes característiques posteriors del l'home de lletres, com ara
l'autocomplaença, la pose i la
retòrica blana i sentimental. La seua poesia, que va infactar durant una
temporada massa llarga la poesia europea, em sembla una regressió respecte
d'algunes qualitats de la poesia medieval, com ara l'expressió directa i
brutal, gràficament expressiva, que trobem en Dante, François Villon o Ausiàs
March». Petrarca... Li tinc afecte a ell també, potser pel nom de la seva mussa
i prou.
Iborra després de les
vacances de Nadal parla de Shakespeare. Del gran Shakspeare. Descriu
l'Anglaterra del moment i les principals característiques del teatre isabelí.
Fa uns mesos vaig llegir la teoria de Marlowe, segons la qual l'obra
shakesperiana no és tan shakesperiana. En el llibre d'Iborra diu que hi ha cinc
candidats... No he pogut evitar riure.
Iborra, com
Wordsworth, de Shakespeare, en destaquen els sonets. I després de la
lectura del sonet XX, hi ha aquesta
divertida escena:
«Després de llegir-lo
a classe, vam passar a comentar-lo i de seguida s'hi va armar un guirigall de
mil dimonis. Tots volien parlar i tots parlaven alhora, i cada un ho
interpretava d'una manera. Que si estava clar que era un poema d'amor
homosexual, que si no, que si el que passava és que el jove a qui s'adreça el
sonet era hermafrodita... Raquel va dir que si l"'addicció" no li
"serveix de res", aleshores ni homo ni hetero: es tracta, a tot
estirar d'un amor platònic i gràcies. Maria, per la seua banda, exigia que, com
a professor, em pronunciés i aclarís si Shakespeare era homosexual, sí o no.
Jo, com ja us podeu imaginar, prou feia tenia a mantenir el orden en la sala. Finalment, Berta va dir que no li pegàssem més
voltes, que estava claríssim que es tractava d'un poema d'amor homosexual, però
que no passava res!».
Abans de llegir Hamlet, llegeixen més sonets i escenes
concretes de les obres.
Em fa una il·lusió
especial que parli de Don Quijote de
Cervantes. Sí perquè a l'institut vaig fer Literatura castellana i vaig tenir
l'oportunitat de llegir alguns capítols, la majoria van ser de la primera part.
I des de fa uns mesos que m'estic plantejant llegir-lo sencer a veure què.
És curiós però, com
diu Iborra, tothom coneix la parella Quijote - Sancho però resulta és dels
llibres més poc llegits de la literatura castellana. Quin greu més gran!:
«L'experiència de
llegir el Quixot val la pena de veres
i no se l'hauria de perdre ningú, però el fet és que hi ha molts llibres i els
alumnes tenen molt de temps de lectura per davant. Siguem optimistes. A més,
s'ha de reconèixer que la lectura obligatòria dels clàssics pot tenir, i té
sovint, efectes contraproduents. Hi ha gent que després del seu pas pel sistema
escolar ha quedat vacunada per a tota la vida contra determinades obres
literàries».
En aquest capítol, he
tingut un deja-vú:
«Mentre comentava a
classe aquesta influència del Quixot
sobre la novel·la de Flaubert, se'm va escapar de dir que al final Madame
Bovary se suïcida. Per poc els alumnes em maten. Em van assegurar, tots
indignats, que els acabava de pifiar la lectura, perquè ara que en sabien el
final ja no tenia interès. Vaig intentar dir-los que he llegit Madame Bovary més d'una vegada i que
l'interès no m'ha decaigut per això. Debades. Raquel va creuar els braços i va
anunciar solemnement que no pensava continuar la lectura de Madame Bovary. Per a què?».
Iborra segueix el
temari: Racine, Molière, Voltaire, el romanticisme europeu, Werther i arriba a Madame Bovary amb «un
personatge que fa una mica de por».
La protagonista de la
novel·la és una Èdip que s'autodestrueix i una Quixot perquè llegeix fins vol
«més del que la vida pot donar». Iborra recull que la descripció, le mot juste de Flaubert, s'ha fet
pesada als alumnes i aquest fragment m'ha sorprès:
«He animat els meus
alumnes a llegir, quan tinguen temps, l'altra gran novel·la de Flaubert: L'educació sentimental. Crec que encara
els agradarà més que Madame Bovary.
Els lectors de Flaubert, de fet, es poden classificar en dos bàndols: els qui
prefereixen Madame Bovary i els qui
prefereixen L'educació sentimental.
Jo em quede amb aquesta. Només pel títol ja val la pena. Madame Bovary la trobe massa deliberada. Massa construïda. I la
seua construcció, massa simètrica. És massa fàcil comentar-la en classe».
També comenta la tradició de l'adulteri després de l'obra de Flaubert: L'etern marit de Dostoievski i el relat La dona del gosset de Txékhov, l'autor que explica la veritat encara que sigui trista.
Abans d'arribar a Kafka comenta Maupassant, Tolstoi i la nouvelle. Enmig d'aquestes pàgines, Iborra inclou una llista de les millors novel·les del segle XX. De la literatura catalana en destaca La febre d'or de Narcís Oller. Aquest llibre el vaig llegir durant el segon o tercer any de la facultat. Em va agradar moltíssim!
Quan Iborra parla de La metamorfosi de Kafka dedica certes
pàgines a recollir bibliografia sobre l'autor i, en concret, sobre la novel·la
protagonitzada per Gregor Samsa. Sembla ser que els entesos li han volgut
donar, a la novel·la, un significat psicoanalític, sociològic, metafísic,
autobibliogràfic i em prenguto si aquests estudis, a l'hora de la veritat, és a
dir, quan llegim l'obra, ens ajuden a comprendre-la més o al contrari...
En les últimes
pàgines, parla de la literatura hispanoamericana, de les seves anades i
vingudes a les llibreries, de la seva biblioteca personal, de l'afició de fer
llistes de llibres (que ha llegit, que vol llegir, que vol...)
El llibre l'he trobat
una meravella, suposo perquè dintre d'uns anys em veig preparant-me classe de
llengua i literatura catalanes (o de literatura universal, qui sap) i Iborra
m'ha donat moltes eines i material bibliogràfic que em poden ser d'utilitat.
Potser m'hagués agradat que se centrés més en les classes, que parlés més dels
alumnes i de la seva resposta davant dels clàssic de la literatura universal
però... és un diari! I els diaris ja ho tenen aquestes coses: ara parles
d'això, ara d'allò altre. No és un llibre curt (més de tres-centes cinquanta
pàgines) però la lectura és agradable per l'estil i per com està dividida: és
molt fàcil col·locar el punt de llibre si vols fer una pausa i és igual de
fàcil tornar a prendre el fil. No és un manual de literatura, crec que diu el
mateix Iborra, però n'aprens sense adonar-te'n.
Consells per als professors de literatura
- No parlar de llibres
que no hem llegit. Malgrat que hi hagi un llibre que es tituli, precisament, Com parlar dels llibre que no hem llegit
de Pierre Bayard.
- Iborra recomana que
els comentaris de text no es basin en plantilles establertes. El bon comentari
és aquell que s'elabora després d'una lectura atenta i aprofundida del text i
després d'esbrinar què ens vol dir el text i què més podem dir del text: «En definitiva, es
tracta de llegir i de preguntar-se
què diu el text, què ens diu, què planteja, sobre quins implícits està
construït, com el podem relacionar amb els altres textos que coneixem. Potser
no és tan difícil al capdavall. si ens atrevim a fer-ho».
- Les obres necessiten
un fil conductor.
- Aprofitar les
vacances per consultar bibliografia que pugui ser útil per a les classes.
- «Il lungo studio e il
grande amore»
- «Sí, m'agradaria
impartir un curs que es digués "Grans llibres", sense temari, basat
només en una llista de lectures. I sense context ni esquemes de comentari! Que
no em vinga ningú amb la cançoneta que, sense context ni plantilles de
comentari, els alumnes es perden. Els qui es perden són els professors! A més,
obliden que el context ja l'aporten els propis llibres».
Consells per als lectors
La primera lectura ha
de ser sense notes. Els pròlegs, les llargues introduccions i les notes a peu
de pàgines només serveixen per completar una lectura prèvia de l'obra.
D'aquesta manera, s'evita una lectura condicionada.
Consells per als escriptors
- «Cal una història per
contar una història».
- «La redacció
d'aquesta novel·la [Madame Bovary]
il·lustra una veritat que recorde sovint als meus alumnes: escriure vol dir
corregir, revisar, refer. Em sap greu haver de desil·lusionar-los, però
escriure, desgraciadament difícil. [...] Però generalment escriure és un
tempteig fatigós per aclarir el que volem dir, per aclarir-nos, per tornar a
pensar el que pensàvem que estava tan clar. Un procés lent que, a més, de tant
en tant s'estanca, com si de sobte s'hagués punxat una roda».
Fragments subratllats
- «[...] L'home no és
un ésser que es puga descriure o definir, sinó un misteri, el sentit del qual
no s'acaba de desxifrar mai».
- «Penseu, només, en la
quantitat de llibres que deixarem sense llegir quan se n'anem de vacances
definitives. N'hi ha per posar-se a plorar».
- «Els alumnes han
quedat molt perplexos davant dels molts motius que, segons Dante, ens porten de
cap a l'Infern. Em va confessar que no tenien cap possibilitat d'anar al cel».
- «Evidentment, els
alumnes no han fet cas del meu consell».
- «Sovint [parla de les
obres escrites en els camps de concentració], aquestes obres que s'escriuen en
condicions d'extrema pobresa, sense poder consultar cap llibre, donen un
resultat, excel·lent. Un escriptor confiat únicament a la seua memòria, sense
les pròtesis dels altres llibres, sense Internet ni Google».
- «La literatura és
fonamentalment una forma d'experiència del món i de la vida».
- «Amb mi em passa amb
la lectura com als borratxets, que com més beuen més set tenen».
Si en voleu saber més de tot plegat us recomano el blog d'Iborra: http://laserpblanca.blogspot.com.es/
