Són com arbres, com un bosc

Potser algú arrufarà les celles quan llegeixi el següent: avui hauria fet milers d'abraçades als meus alumnes. Hauria anat un per un, hauria dit el seu nom, l'hauria somrigut i li hauria fet una grandiosa abraçada.

Cada vegada penso que voler ser professora, arribar a ser professora de català, ha sigut el millor que m'ha passat mai, com a mínim fins ara. Els nois transmeten una energia que soc incapaç de d'escriure. Sempre els dic que, a vegades, m'ajuden a respirar millor. Són com arbres, com un bosc. 

 

Et complementen, fas pinya amb ells, ells amb tu, t'expliquen les seves vides (d'on són les famílies, el nom de les seves mascotes, les seves fòbies quan eren petits). I penses: Per què m'ho expliquen tot això? 

I ells mateixos tu diuen: Perquè nosaltres ja sabem que el teu pare va viure a Galícia, que amb la teva mare parles en castellà, que el teu germà va néixer el mateix dia que tu, que la teva conilleta es diu Lilí i que de petita, et feien por les tempestes (no saben que ara, també). Els meus alumnes saben un munt de coses de la meva vida: el color del cotxe, les meves lectures preferides, què m'han portat els Reis, que odio la xocolata... 

Senzillament, només us vull dir que ser professor, malgrat les pedregades (perquè n'hi ha i arriben sense avisar), és donar i rebre vida contínuament i això és meravellós.