35. El llibre que m'ha fet plorar

Ploro més amb les pel·lícules que amb els llibres i quan un llibre m'arrenca una llàgrima (ni que sigui una sola llàgrima) ja es mereix tots els meus respectes. Yo antes de ti  de Jojo Moyes (Suma, 2016) me'l van recomanar el curs passat. Que sí, que sí! Que és diferent! Que no és la típica història! em deien i ... Hi he picat!

En aquest moment plovia (Sitges, agost 2016)

Louisa Clark, una noia d'uns vint-i-sis, vint-i-set anys amb una personalitat aferrada i fidel als seus principis, s'ha quedat sense feina i no s'ho pot permetre perquè la seva família té problemes econòmics i necessiten sí o sí el seu sou per poder tirar endavant. 

Will Traynor. Jove, ben plantant, culte i ric. Pateix un accident de trànsit que el deixa paralític i depressiu. 

Louisa i Will es coneixen en una entrevista de feina i a partir d'aquí, sense que ells ho sàpiguen encara, les seves vides canviaran radicalment. Yo antes de ti no és una història d'amor, és una història de veritat (on l'amor i hi juga un paper molt important, és cert) que ens planteja com les persones que ens envolten ens poden millorar el nostre dia a dia, com la teva vida canvia, sense avisar, sense demanar permís a ningú, com de vegades les decisions s'han de respectar tot i no compartir-les. No és ni el millor llibre que s'ha escrit, ni el millor llibre que he llegit però sí que és una història potent, sensible, bonica, de pel·lícula, tot i que no la voldries protagonitzar, però és d'aquelles que un cop acabes el llibre no te les pots treure del cap.  

El recomano per l'esperit optimista i per la vitalitat de la protagonista, per les picades d'ullet i l'humor (negre, també). Fins i tot el recomano per la llagrimeta que em va arrencar i per un fragment com aquest:

¿Y sabes qué? Nadie quiere oírme hablar de esas cosas. Nadie quiere que hable de tener miedo, o del dolor, o de sentir miedo a morir por cualquier estúpida infección. Nadie quiere saber qué se siente cuando sabes que nunca más volverás a acostarte con alguien, que nunca más vas a comer algo que tú mismo has cocinado, que no podrás abrazar a tus hijos. Nadie quiere saber que a veces siento tal claustrofobia, atrapado en esta silla, que me entran ganas de gritar como un loco al pensar que voy a pasar otro día así. Mi madre pende de un hilo y no me perdona que aún quiera a mi padre. Mi hermana me guarda rencor porque una vez más la he eclipsado... y porque mi lesión significa que no puede odiarme de verdad, como cuando éramos niños. Mi padre solo quiere que todo desaparezca. Al final, todos quieren ver el lado bueno. Necesitan que yo mire el lado bueno. 

L'heu llegit? Què us ha semblat?

El podeu trobar en diferents edicions però és molt probable que s'hagi de fer una reserva: disponible en aquestes biblioteques.

Bona lectura i el carnet de la biblioteca a la cartera!