Les notes. Aquesta és la màxima preocupació de milers d'estudiants del país. Les notes. Les maleïdes notes, els butlletins i saber si els pares els castigaran o no sense mòbil i sense consola durant les vacances de Nadal.
Per als professors són dies de molta, moltíssima angoixa. Us ho asseguro! Per què hem de posar notes? El sistema de suspès, aprovat, notable, excel·lent està a la corda fluixa...
Si anem a l'escola, a l'institut, a la universitat per aprendre podríem valorar la sensació gratificant que algú sent, experimenta, viu quan aprèn alguna cosa. Jo recordo quan vaig aprendre a transcriure fonèticament un text a la facultat. Recordo les hores i hores que vaig dedicar a conèixer tots els engranatges de la fonètica catalana... Vaig suspendre moltes proves de la matèria perquè anava tant amb peus de plom que el temps m'acaba trepitjant... L'assignatura em va fer suar molt però l'aprenentatge que en vaig fer no me'l pren ningú. Per què no es valora aquesta eufòria?
I em preocupa molt que els alumnes més petits de l'institut pateixin fent càlculs i mitjanes i que supliquin aquelles petites dècimes que els pot garantir un expedient mínimament decent per presentar a casa.
És això l'únic que us preocupa? Les notes?
Veig joves que competeixen entre ells: comparant-se les qualificacions, rient-se (burlant-se, fins i tot) de les dècimes de diferència que hi ha entre ells. Competeixen patint i pitjor de tot, deixeu-m'ho dir, és que ni reflexionen si aquella qualificació és la que es mereixen ni valoren allò que han après.
També em desanimo davant l'actitud conformista. Quan veuen el cinc pelat i diuen "tomaaa yaaa"... On és la seva curiositat? Què vol dir exactament el "tomaaa yaaa"? Que tindran, per fi, l'últim mòbil que ha sortit al mercat? Que no la desapuntaran d'hípica? Que adoptaran un gos? Que els compraran una mota?
Tenim un problema molt gros si la màxima preocupació dels nostres alumnes és saber quan els direm les notes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada