La cambra fosca

La cambra fosca

 

Des del passadís, vaig veure que l’àvia plorava a la cuina. Les mans arrugades li suportaven les galtes com podien però tot i així em va preparar una mica de pa amb xocolata per berenar.

El pare m’havia vingut a buscar a l’escola abans que sonés el timbre i temia per si havíem de d'anar al metge o al veterinari. Al cotxe hi havia la mare, que parlava amb la tieta per telèfon, i el pare em va dir que havíem d’anar a casa de l’àvia i que procurés no atabalar-la més. Més? L’àvia estava atabalada? Per què?

A la cantonada de casa dels avis hi havia un cotxe de policia. M’encanten els cotxes de policia però veure policies a casa de la meva àvia, gens.

La mare em va dir que no preguntés res i que no sortís de la cuina. Vigila la càmera, Oriol. Quasi et cau a terra. Si us plau, no ens ho posis més difícil.

No entenia res. Àvia, no entenc res. Què ha passat?

— Els lladres, fill. Han sigut els lladres. S'han entretingut una mica i ho han deixat tot de qualsevol manera... L'àvia ha sortit un moment i quan ha tornat...

Uns lladres? A casa de l'àvia? L'àvia quan arriba a casa seva sempre diu  «Lladres, ja som a casa. Deixeu-ho tot ben recollit, eh?» i aleshores, esperem no escoltar ni una mosca  per entrar-hi.

Però l'àvia em va dir que no patís. Que estava bé, una mica trista perquè ara ho hauria de recollir tot. T'ajudaré, àvia.

Un dels policies va entrar a la cuina amb el pare. Li van preguntar si trobava a faltar algun objecte de valor: braçalets, anells, arracades, agulles de pit, estalvis, figuretes, coberteria, copes... Tot plegat constarà a la denuncia, senyora Consol, i provarem de detectar empremtes digitals que ens ajudin a trobar el responsable i...

— Agent, podria obrir el primer calaix. En principi, hi hauria de trobar uns àlbums. Vermells. Llampants. Grossos. En un hauria de dir Ernest i en l'altre, Marina.

L'Ernest és el meu tiet. La Marina és la meva mare. Els àlbums hi eren però fets malbé. Els havien rebregat i els aniversaris, les vacances, els retorns a l'escola, la gossa, els Nadals eren bocins molt petits

— Gràcies, agent. Ja poden marxar. Ara voldria jugar amb el meu nét. Oriol, mira'm un moment i digues Lluís.

La vaig veure agafant la càmera i dient que no calia que anés a rentar-me la xocolata de la comissura dels llavis a la pica perquè per a ella aquesta fotografia seria molt especial. La meva àvia era com el forat d'una cambra fosca.

La meva àvia, l'endemà va dur el carret a revelar i després va morir aferrada al marc on surt amb l'avi, el tiet i la mare a la platja.

Laura Jacas

Vilanova i la Geltrú, gener 2018