Ho explico o no ho explico? I si ho faig, per què? Per a què? No tenia gaire temps per decidir-me però ja veia com agafa una de les taules lliures i la col·locava al bell mig de la classe.
Aquest és el protocol que se segueix quan la professora vol explica una anècdota. Col·loca una taula al centre de la classe i s'hi asseu a sobre. Els nois i noies ja el coneixen i ben aviat demanen silenci i acaben de treure les llibres de les motxilles.
Mentrestant, continuo ruminant la manera d'explicar el que m'havia passat. Tinc alumnes molt sensibles... Segons quins temes poden resultar extremadament difícils de tractar i aquest era un d'ells.
Acaben de fer silenci i penso "Laura, és possible que això sigui de les primeres coses que diguin quan arribin a casa". Compte! Vigila! Ho penso perquè jo ho hauria fet. De fet, durant la carrera, m'anotava en un racó dels apunts les anècdotes que explicaven els professors. M'encantava quan una professora explicava la pel·lícula que havia anat a veure durant el cap de setmana i s'acabava queixant de la persona que tenia asseguda al costat o de les maniobres que havia de fer al metro per no caure i un llarg etcètera.
Veureu, nois. Així és com començo sempre. Ja sabeu que des que tinc cotxe la meva vida ha canviat radicalment. Els agrada molt la dramatització de qualsevol situació. Volen detalls, molts detalls. Avui, a l'alçada de Canyelles (expliques que Canyelles és un dels municipis de la comarca del Garraf), expliques com és la C-15 (túnels, carrils, cotxes, hora punta...) quan de sobte...
El "quan de sobte" és un element important en la narració d'una anècdota. De fet, de qualsevol història perquè s'anuncia un canvi: un intercanvi de mirades, un gir sobtat, un bus perdut, una caiguda, un regal inesperat...
La qüestió és que sense voler he atropellat un pardalet i estic molt trista per aquest motiu perquè mai m'havia passat. Disculpeu-me, però no em puc treure la pobra criatura del cap. Per sort, no hem de patir per danys col·laterals.
Mentre explico tot això veig com l'O., que la tinc justament al davant, no deixa de riure. Exacte, ella, a mesura que anava explicant el relat, ja s'anava imaginant el tràgic desenllaç. Li va saber greu i em va demanar perdó però no podia evitar riure. Plorava fins i tot.
Al final de la classe se m'apropa i em pregunta Laura, puc fer-te un dibuix? I de la mateixa manera que ella havia previst l'accident abans que ningú, vaig saber quina seria la temàtica de l'obra d'art.
I efectivament. L'endemà, és a dir, divendres, l'O. va entrar a la classe aferrada a la seva llibreta. No la deixava anar i reia. La resta dels seus companys i companyes se la miraven amb complicitat. Massa complicitat. Què tramaven, ja?
Cinc minuts després, l'O. obre el seu quadern i...
Vaig riure com feia setmanes que no ho feia.
Després, mentre llegien en silenci, i guaitant tots els detalls del dibuix em preguntava per què l'O. havia dedicat part del seu temps a fer-me un dibuix? Em va explicar que havia buscar imatges per internet de cotxes buscant algun que se semblés al meu. Per què?
L'O. també em va dir que ho explicat a tota la seva família. Ara bé, em va demanar que no ensenyés el dibuix als seus pares.
I aquestes són les conclusions que n'he tret, de tot plegat:
- La confiança dels alumnes te la guanyes a través de la confiança que tu deposites en ells.
- El temps que ells et dediquen (a tu, a la teva assignatura) equival al temps que tu els dediques.
- Tots els professors haurien d'explicar anècdotes a les seves classes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada