Pocs dies després d'inaugurar aquest blog, que pretén de comentar els llibres que agafo en préstec de la biblioteca, us comento la primera.
El primer préstec de l'any ha sigut Elogi de la feblesa (Éloge de la faiblesse) d'Alexandre Jollien (Barcelona: Editorial de la Magrana, 2001), traduït per Josep M. Jarque.
El vaig agafar en préstec de la biblioteca de l'Institut Manuel de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú per diferents motius. Per una banda, una de les propostes de la biblioteca és un bingo literari que consisteix a llegir, d'acord a les característiques del cartonet del joc, un seguit de lectures. Una de les caselles diu "Llegir un llibre del Pla de Lectura de Filosofia". Els Pla de Lectura són títols proposats pels diferents seminaris del centre que poden servir de bibliografia o per pujar mig punt de la nota final als alumnes.
Entre molts autors i títol, el d'Elogi de la feblesa em va cridar particularment l'atenció. És possible elogiar la feblesa? La feblesa no és defecte?
Jollien (Suïssa, 1975) és paralític des de naixement, va patir ateosi, i als vint-i-tres anys va decidir estudiar filosofia a la Universitat de Friburg. El llibre és un debat entre Sòcrates i l'autor.
Quin són els conceptes clau d'aquest llibre?
Normalitat. Com podem definir aquest terme? Quin és el fil que separa la normalitat de l'anormalitat? La setmana de Jollien era la següent: de dilluns a divendres el trobaves en un centre amb els seus educadors i durant el cap de setmana, a casa. I ara pregunto, què ens condiciona més: la discapacitat o les persones que creuen que no tenim capacitat per a res?
Jollien en el seu discurs es defineix com a "estranya criatura", "d'un altre món". En d'altres moments es descriu com un fracàs, un accident, un ésser que només comporta sofriment als del seu voltant, un espècimen rar i exòtic. I a grans trets, Jollien defineix el concepte de "normalitat" de la següent manera:
Tot el que és igual a la majoria o a la mitjana dels casos o dels costums; allò que és habitual, familiar.
Als seus ulls, i als dels seus companys del centre (amb casos realment colpidors), la discapacitat no correspon ni a la majoria ni a la mitjana dels casos o dels costums i no és ni habitual ni familiar.
Autoconeixement. Jollien agraeix l'ajuda que rep dels familiars, dels educadors, dels companys i dels desconeguts però alerta que, molt sovint, les bones intencions tallen ales i, com Nietzsche, condemna la pietat, la hipocresia i les aparences:
Hi ha somriures que fereixen, hi ha compliments que maten.
 |
| Alexandre Jollien |
El gest i el consell dels qui es preocupen per tu poden matar-te la llibertat. Jollien diu rere el comentari "Torna a casa, no pots sortir sol per carrer" hi ha el missatge de "Ets discapacitat i, per aquest motiu, no pots sortir de casa". Un altre exemple, els psicòlegs i els doctors del centre van determinar que Jollien podria treballar com a muntador de capses de cigarretes. Quina mena de llibertat és aquesta? Comentaris i burles (els tòpics prejudicis socials) com aquests fan que algú, discapacitat o no, perdi la confiança en ell mateix. Jollien reivindica que no s'ha d'amagar la discapacitat, fins i tot amb un xic d'humor:
Un company patia d'una lleugera discapacitat al dit gros. Duia sempre la mà amagada a la butxaca. Un dia li vaig dir: "La discapacitat no s'ha d'eludir mai. Mira'm a mi, per amagar la meva, hauria de sortir al carrer embolicat dins d'una bossa d'escombraries".
La reflexió, doncs, és la següent: si coneixem els nostres punts dèbils, les nostres febleses, ja haurem guanyat.
Educador. Sabem quina és la funció dels educadors? Per a Jollien el millor educador és com en Matthieu qui
[...] tenia una visió original de l'educació. En confiar en nosaltres, ens feia descobrir les nostres il·lusions, el nostre tarannà, les nostres febleses. Com tu [referint-se a Sòcrates], ell considerava que cadascú porta dins seu les solucions i que, per tant, del que es tracta és senzillament de fer-les sortir a la llum. En Matthieu no professava cap mena de teoria abstracta, externa al subjecte, despertava en nosaltres un saber, unes capacitats adormides.
Amistat. Indispensable! En aquest cas l'autor considera que l'amistat en el centre on residia era una pinya ben forjada ja que tots, malgrat les diferents discapacitats que patien, l'objectiu i el patiment eren els mateixos: "Lluitar per tot i contra tot". Per a Jollien, els veritables educadors són els amics.
Filosofia. No hi podia faltar. Per què Jollien decideix estudiar filosofia? Diu que gràcies a la filosofia s'ha conegut a ell mateix i que l'ha ajudat a acceptar-se tal i com és: "La lectura dels filòsofs em va ajudara saber comprendre millor, a donar un sentit a la realitat". Primer, va començar a observar, que és la primera actitud d'un filòsof. Després a qüestionar-se, a desconfiar del dogmes establerts (de la normalitat) i a qüestionar-ho tot. Per aquest motiu, a més de Sòcrates també ens anomena Pascal, Nietzsche, Aristòtil i altres autors.
Fragment subratllat en llapis (entre d'altres)
La filosofia -entesa com a lluita contra els clixés, les carrincloneries- m'ha ajudat molt a oposar la raó a tot aquest feix de prejudicis i de sentiments negatius, a lluitar contra la irracionalitat, la por, la crueltat. L'enemic a combatre després de la meva estada al centre va ser la manca de confiança que jo tenia en mi mateix i la incomprensió. No solament necessitava acceptar i assumir la meva anormalitat! Mai no seria del tot com els altres, mai no seria normal. Em valia també trobar la força per comprendre l'incomprensible, per perdonar l'imperdonable, i a la vegada, si és possible, fer-ho amb alegria.
Podreu trobar el llibre de Jollien, entre d'altres pel que he pogut comprovar, a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona. Disponible en castellà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada