11. Amb tots vostès... Chaaarlie Riveeel!

De Charlie Rivel coneixia el uuuhhh!, que plorava, la cadira, la samarreta vermella, les sabatotes, el nas de llautó, que a Vilanova hi ha una plaça amb el seu nom i que havia nascut a Cubelles. Res més.

Però el passat 17 de febrer vaig visitar l'Exposició permanent del pallasso Charlie Rivel a l'antic castell medieval de Cubelles i em va commoure tant que durant aquestes setmanes he llegit alguns llibres sobre un dels artistes més valorats durant l'època d'entreguerres. Us comento alguns dels aspectes que més m'han cridat l'atenció. Al final de l'entrada podreu trobar les referències bibliogràfiques i els enllaços al catàleg de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona.

Charlie Rivel de Josep Vinyes i Sabatés
(Barcelona: Nou Art Thor, DL 1983)

Nascut a Cubelles

Que Rivel nasqués a Cubelles va ser qüestió de l'atzar. Pere Andreu i Marie Louise Lasserre sabien que aviat serien un més a la família i que no tenien ni un ral, ja que la fortuna és inestable en el circ. Havien de treballar de valent si volien que a la criatura no li faltés de res i aviat es podia veure el jove matrimoni, amb la sogra i amb una mula caminant i caminat pel territori català fent els seus espectacles i passant el barret en acabar. 

A l'abril, l'embaràs estava molt avançat i enmig d'una de les funcions... La jove va començar a tenir molèsties i va demanar ajuda. Pere Andreu va anunciar que l'acte s'ajornava pel naixement del seu primer fill. Enmig del públic, hi havia la Teresina, una nena petita i filla dels de Cal Segarrés, que en veure el que estava passant no va dubtar en suplicar a la seva mare que els deixés el rebost. 

En Charlie Rivel va néixer el 23 d'abril de 1896 a Cubelles, enmig de raïm i melons. 

"Vull ser clown"

Una de les paraules que més he llegit en els llibres és "esforç". Ser pallasso no és fàcil, és una autèntica responsabilitat. Fer riure l'Europa en guerra és un repte. 

Charlie Rivel, aleshores Josep, va debutar a la pista quan tenia dos anys. Participava en un número amb el seu pare. A ulls del públic era una actuació senzilla, només havia jugar amb unes banderoles amb els colors de França mentre sonava l'himne. Més endavant, va imitar un forçut amb unes peses de cartró que li havia preparat el seu pare. Però Andreu volia ser clown. 

El circ té un llenguatge específic que desconeixia absolutament. Sembla ser que no tots els pallassos són clowns però sí que tots els clowns són pallassos. Quatre pinzellades: tot i que en un principi el clown era l'encarregat de les pantomimes i de les burles es va convertir en el típic pallasso de la cara blanc, l'enfarinat, el "pallasso llest", sabeu? I després hi ha l'august, el del nas vermell i tanoca.

Charlie Rivel, pel que he pogut entendre, va ser sobretot un pallasso excèntric. Un pallasso que actua majoritàriament sol, amb el suport d'objectes o d'instruments musical, intel·ligent i autosuficient, espavilitat, astut, viu i despert. 

Per què Charlie Rivel?

El circ de principis del segle XX, no sé ara com deu ser, era un negoci familiar. Tots els membres de la família hi participaven i hi col·laboraven. Per aquest motiu, des que era ben petit, Andreu es preparava dia rere dia amb els seus germans els números que havien de fer per a la següent funció. Hem de pensar que el públic vol novetat i risc i que el repertori s'havia de canviar sovint i cada vegada amb el llistó més alt. 

A mesura que els fills es van anar fent gran, els directors dels circ europeus s'interessaven per ells i no és estrany que els contractessin i els anunciessin com a autèntiques estrelles. Ho eren, de fet! I van començar a fer gires per arreu d'Europa amb el nom de Rivels!

Centenari Josep Andreu i Lasserre - Charlie Rivel
de Jordi Jané

D'on surt aquest nom? Els germans es van fixar que el cognom "Andreu" es repetia molt en les cartelles que anunciaven l'espectacle i van creure que seria bo tenir un nom artístic. I ara us heu d'imaginar en Josep Andreu combinant lletres fins que... R.I.V.E.L.S. La combinació perfecta.

Però... I Charlie Rivel? Un dels números estrella d'en Charlie Rivel, a més de la pantomima de la diva de l'òpera, va ser la fantàstica imitació de Charlot, el personatge còmic de Charles Chaplin. Era un auntèntic show veure el Charlot sobre el trapezi i... segons la font, els germans el van començar a bandejar, enveja, i es van acabant separant. Un drama per als pares i per al mateix Charlie Rivel.

Els nens 

A l'exposició ja m'ho van dir: "A Charlie Rivel li encantava actuar per als nens". Voleu una anècdota? Resulta que enmig d'una funció, un nen petit va començar a plorar i a plorar. Rivel va interrompre el seu número per uns moments i es va apropar a la criatura. Però aquesta en veure-la encara va bramar més fort... Aleshores, el pallasso es va dirigir al centre de la pista i... UUUHHH! Va començar a plorar també. El públic en silenci: només s'escoltaven el pallasso i el nen plorar. Quan nano va veure la reacció de l'home de la samarreta vermella es va eixugar les llàgrimes, el pallasso s'hi va apropar de nou i sabeu què va fer el nen? Donar-li el seu xumet. 

Charlie Rivel va triomfar molt entre els més petits perquè coneixia molt bé la seva psicologia. Els imitava i la comunicació entre el pallasso i el públic estava garantit. 

Un pallasso trist

Charlie Rivel va viure moltes guerres: la de Cuba, la Gran Guerra, la civil i la segona guerra mundial. I després de tanta tragèdia, qui té ganes de riure? Ni els pallassos tenen esma... En Charlie Rivel va tenir problemes amb la Gestapo en diverses ocasions, les fronteres no els deixaven marxar del país, i va veure com les bombes queien sobre el teatre mentre actuaven... Va caure en una profunda depressió...

Es va plantejar deixar el món del circ. S'aïllava, no volia parlar amb ningú, ni tan sols amb la seva estimadíssima dona, Carmen Bustos, ni amb companys i amics de professió ni amb la seva filla... Finalment, als anys cinquanta, amb els consells dels seus sota el braç, va tornar a actuar.VISCA!

Pobre payaso de Charlie Rivel

Dels trets volums que he llegit sobre el pallasso em quedo amb la seva autobiografia que va escriure en danès l'any 1971. És una meravella de llibre perquè, tot i que de vegades et fas un embolic considerable amb les rutes que fa amb la família per temes de feina, transmet molt bé la vocació i l'amor per la seva feina i per la feina ben feta. El recomano, de veritat! Les anècdotes que explica de quan era petit i dels infortunis del circ i de la història de l'Europa del moment són una passada! Hi ha moment especialment tendres i d'altres que són de pel·lícula. 

El puntet fosc, per anomenar-lo d'alguna manera, de les autobiografies, i amb la de Charlie Rivel ho he vist molt clar, és que segons quins episodis són mooolt feliços i altres són mooolt tràgics. Cadascú explica la pròpia vida com vol, maquillant el que vol i callant allò que vol. No nego que Rivel sigui un crack però hi havia moments que pensava: "Senyor, ja sé que és molt bo fent la seva feina, però hi ha altres artistes que també s'han de guanyar el pa de cada dia. Gràcies". Però va ser bona gent, Rivel. N'estic convençuda. 

S'estimava molt la família, la dona, els fills. Era una persona extremadament disciplinada, llegat del seu pare, constant i entregada a la feina. Devia tenir bon cor perquè a Cubelles i arreu l'estimen molt i continua sent un referent en el món del circ.  

Podreu els llibres en les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona:

Charlie Rivel. Josep Andreu i Lasserre: 1896-1983 de Jordi Jané (Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 2000): aquí

Pobre payaso de Charlie Rivel (Barcelona: Destino, 1973): aquí

Charlie Rivel  de Josep Vinyes i Sabatés. (Barcelona: Nou Art Thor, DL 1983): aquí

Bona lectura i no perdeu el carnet de la biblioteca durant el cap de setmana.

2. "Elogi de la feblesa" d'Alexandre Jollien (92 (Jol) Jol)

Pocs dies després d'inaugurar aquest blog, que pretén de comentar els llibres que agafo en préstec de la biblioteca, us comento la primera.

El primer préstec de l'any ha sigut Elogi de la feblesa (Éloge de la faiblesse) d'Alexandre Jollien (Barcelona: Editorial de la Magrana, 2001), traduït per Josep M. Jarque.

El vaig agafar en préstec de la biblioteca de l'Institut Manuel de Cabanyes de Vilanova i la Geltrú per diferents motius. Per una banda, una de les propostes de la biblioteca és un bingo literari que consisteix a llegir, d'acord a les característiques del cartonet del joc, un seguit de lectures. Una de les caselles diu "Llegir un llibre del Pla de Lectura de Filosofia".  Els Pla de Lectura són títols proposats pels diferents seminaris del centre que poden servir de bibliografia o per pujar mig punt de la nota final als alumnes. 

Entre molts autors i títol, el d'Elogi de la feblesa em va cridar particularment l'atenció. És possible elogiar la feblesa? La feblesa no és defecte?

Jollien (Suïssa, 1975) és paralític des de naixement, va patir ateosi, i als vint-i-tres anys va decidir estudiar filosofia a la Universitat de Friburg. El llibre és un debat entre Sòcrates i l'autor. 

Quin són els conceptes clau d'aquest llibre?

Normalitat. Com podem definir aquest terme? Quin és el fil que separa la normalitat de l'anormalitat? La setmana de Jollien era la següent: de dilluns a divendres el trobaves en un centre amb els seus educadors i durant el cap de setmana, a casa. I ara pregunto, què ens condiciona més: la discapacitat o les persones que creuen que no tenim capacitat per a res?

Jollien en el seu discurs es defineix com a "estranya criatura", "d'un altre món". En d'altres moments es descriu com un fracàs, un accident, un ésser que només comporta sofriment als del seu voltant, un espècimen rar i exòtic. I a grans trets, Jollien defineix el concepte de "normalitat" de la següent manera:

Tot el que és igual a la majoria o a la mitjana dels casos o dels costums; allò que és habitual, familiar.

Als seus ulls, i als dels seus companys del centre (amb casos realment colpidors), la discapacitat no correspon ni  a la majoria ni a la mitjana dels casos o dels costums i no és ni habitual ni familiar. 

Autoconeixement. Jollien agraeix l'ajuda que rep dels familiars, dels educadors, dels companys i dels desconeguts però alerta que, molt sovint, les bones intencions tallen ales i, com Nietzsche, condemna la pietat, la hipocresia i les aparences:

Hi ha somriures que fereixen, hi ha compliments que maten.

Alexandre Jollien

El gest i el consell dels qui es preocupen per tu poden matar-te la llibertat. Jollien diu rere el comentari "Torna a casa, no pots sortir sol per carrer" hi ha el missatge de "Ets discapacitat i, per aquest motiu, no pots sortir de casa". Un altre exemple, els psicòlegs i els doctors del centre van determinar que Jollien podria treballar com a muntador de capses de cigarretes. Quina mena de llibertat és aquesta? Comentaris i burles (els tòpics prejudicis socials) com aquests fan que algú, discapacitat o no, perdi la confiança en ell mateix. Jollien reivindica que no s'ha d'amagar la discapacitat, fins i tot amb un xic d'humor:

Un company patia d'una lleugera discapacitat al dit gros. Duia sempre la mà amagada a la butxaca. Un dia li vaig dir: "La discapacitat no s'ha d'eludir mai. Mira'm a mi, per amagar la meva, hauria de sortir al carrer embolicat dins d'una bossa d'escombraries". 

La reflexió, doncs, és la següent: si coneixem els nostres punts dèbils, les nostres febleses, ja haurem guanyat. 

Educador. Sabem quina és la funció dels educadors? Per a Jollien el millor educador és com en Matthieu qui

[...] tenia una visió original de l'educació. En confiar en nosaltres, ens feia descobrir les nostres il·lusions, el nostre tarannà, les nostres febleses. Com tu [referint-se a Sòcrates], ell considerava que cadascú porta dins seu les solucions i que, per tant, del que es tracta és senzillament de fer-les sortir a la llum. En Matthieu no professava cap mena de teoria abstracta, externa al subjecte, despertava en nosaltres un saber, unes capacitats adormides.

Amistat. Indispensable! En aquest cas l'autor considera que l'amistat en el centre on residia era una pinya ben forjada ja que tots, malgrat les diferents discapacitats que patien, l'objectiu i el patiment eren els mateixos: "Lluitar per tot i contra tot". Per a Jollien, els veritables educadors són els amics. 

Filosofia. No hi podia faltar. Per què Jollien decideix estudiar filosofia? Diu que gràcies a la filosofia s'ha conegut a ell mateix i que l'ha ajudat a acceptar-se tal i com és: "La lectura dels filòsofs em va ajudara saber comprendre millor, a donar un sentit a la realitat". Primer, va començar a observar, que és la primera actitud d'un filòsof. Després a qüestionar-se, a desconfiar del dogmes establerts (de la normalitat) i a qüestionar-ho tot. Per aquest motiu, a més de Sòcrates també ens anomena Pascal, Nietzsche, Aristòtil i altres autors. 

Fragment subratllat en llapis (entre d'altres)

La filosofia -entesa com a lluita contra els clixés, les carrincloneries- m'ha ajudat molt a oposar la raó a tot aquest feix de prejudicis i de sentiments negatius, a lluitar contra la irracionalitat, la por, la crueltat. L'enemic a combatre després de la meva estada al centre va ser la manca de confiança que jo tenia en mi mateix i la incomprensió. No solament necessitava acceptar i assumir la meva anormalitat! Mai no seria del tot com els altres, mai no seria normal. Em valia també trobar la força per comprendre l'incomprensible, per perdonar l'imperdonable, i a la vegada, si és possible, fer-ho amb alegria.

Podreu trobar el llibre de Jollien, entre d'altres pel que he pogut comprovar, a les següents biblioteques de la Diputació de Barcelona. Disponible en castellà.