3. De gran, vull ser... professora de literatura universal

El segon llibre agafat en préstec que us vull comentar es titula Un son profund. Dietari d'un curs de literatura universal del professor de llengua i literatura catalanes Enric Iborra publicat a Edicions Viena (Barcelona, novembre 2013). Podreu trobar el llibre en aquestes biblioteques de la Diputació de Barcelona.

 

Vaig fer literatura universal a primer de batxillerat, fa nou anys (caram!), i va ser un curs genial. Vam llegir fragments de la Bíblia, fragments de l'Odissea («Ningú m'ataca» i el reconeixement d'Odisseu a Ítaca), Èdip rei de Sòfocles, El romanç de Tristany i Isolda de Bédier («Ai, las!»), Hamlet i Romeu i Julieta de Shakespeare, contes de Maupassant, La metamorfosi de Kafka i fins aquí puc recordar. La qüestió és que vam aprendre moltíssim. Per cert, aquest llibre també l'ha llegit el meu professor i li va agradar molt.

Per això, quan vaig veure aquest llibre als prestatges de la biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú no vaig dubtar a agafar-lo en préstec i aquestes són les notes que n'he fet. Espero que us agradin.

Enric Iborra, l'autor, va fer classes de literatura universal, assignatura optativa de segon de batxillerat durant el curs 2010-2011 en un institut de València. Aquell any les lectures prescrites (i matèria d'avaluació a les PAU) són sis: Èdip rei de Sòfocles, el primer cant de la Divina comèdia de Dante, Hamlet de Shakespeare, Madame Bovary de Flaubert, Les flors del mal de Baudelaire i La metamorfosi de Kafka.

Tanmateix, en un curs de literatura universal, de la història de la literatura universal, no només es parla de les lectures obligatòries (no m'ha agradat gens fer ús d'aquest terme, però bé) si no que es comença, com ho ha fet Iborra, pel principi i el principi és...

La Bíblia. L'han definit com «el llibre dels llibres» i m'agradarà dir-ho en primera persona el dia que el llegeixi. Sí, sí! Vull llegir la Bíblia. Iborra, i amb raó, creu que l'obra s'hauria de desvincular del caràcter religiós. Costa, certament, però si fem aquest esforç veurem que la Bíblia conté històries precioses i que és llibre molt i molt ric. Iborra a classe llegeix alguns fragments del Llibre de Samuel i de l'Evangeli segons Sant Mateu i fa que els alumnes comparteixin la seva opinió personal.

El curs avança amb la lectura i el corresponent comentari d'alguns dels cants de les obres d'Homer («o de la persona que hi hagi al darrere», com diu Iborra), la Ilíada  i l'Odissea i aviat s'afanya a tractar sobre el teatre grec.

Dramatitzen Èdip rei a classe, això és un punt a favor del professor, i comenten la jugada. Arriben a la conclusió que el descobriment pot ser sinònim de destrucció i compte perquè 

«què és millor? ¿Viure feliçment ignorants o conèixer la veritat que pot destruir la nostra confiança i seguretat en nosaltres mateixos i en els altres?».

Dels comentaris que més m'han agradat a propòsit del protagonista és que Èdip, segons Iborra, és el primer detectiu de la literatura universal. Què fa un detectiu? Què fa per exemple Sherlock Holmes? Èdip vol descobrir l'assassí de Laios, observa, investiga i pregunta. Però què passa en l'obra de Sòfocles? Que l'assassí, que per sorpresa del detectiu, és el mateix detectiu. Aquest argument també l'utilitzen Agatha Christie, Sébastien Japrisot i Kenneth Fearing.

Horaci és carpe diem!, aureas mediocritas  i beatus ille. Els alumnes coneixen els tòpics i combinen la lectura dels poemes del clàssic amb els de Ronsard, Kavafis i de Brech. Finalment, abans de passar a comentar Virgili, recomana les sàtires.

Es llegeix i es comenta el cant II de l'Eneida, el que narra la destrucció de la ciutat de Troia i Iborra s'acomiada dels clàssics grecollatins de la següent manera:

«O fins i aviat, perquè els llibres sempre ens esperen. Sempre podrem començar-los o tornar-hi i reprendre'ls. Encara que això, en bona mesura, no deixa de ser una il·lusió. Els llibres, com les oportunitats, també passen de llarg»

Iborra enceta l'Edat Mitjana contextualitzant una mica l'auditori amb un conjunt de dicotomies: Déu i el món terrenal, el paganisme i el cristianisme, el llatí i les llengües vulgars i els clergues i els laics. 

En aquesta època trobem Dante. En els meus apunts de literatura universal hi ha la descripció de l'infern de la Divina comèdia: un triangle invertit, dividit en nou parts i amb fletxes que assenyalen el càstig que reben els condemnats. No he llegit l'Infern, ho reconec, potser per l'advertiment de Josep Pla i d'Iborra: per a llegir la Divina comèdia cal maduresa, esforç, deteniment i una segona lectura:

«Això, però, no és cap argument argument per no llegir-la als disset o als vint anys. Ben al contrari. Qualsevol llibre el podrem llegir, en principi, més endavant, però la lectura que no fem de joves és una oportunitat perduda per sempre. Als disset anys potser no s'entenen del tot certes coses, però més endavant, per contra, no tindrem la sensibilitat particular dels disset, o dels vint, o dels vint-i-cinc. Un dels encants més grans de la lectura és la possibilitat de reviure la mateixa experiència en diferents moments de la vida. La relectura, gràcies a la comparació de la lectura que fem ara i de la que vam fer fa temps, pot adquirir unes ressonàncies i una densitat enormes».

Després de Dante, Boccaccio i Decameró que «descriu de la forma més concreta totes les capes socials, tots els oficis i classes del seu temps». Decameró és una obra que em cau en gràcia. La pesta arriba a Florència l'any 1348 i deu joves (set noies i tres nois) fugen cap a les afores i durant deu nits s'expliquen contes. En total, cent relats que s'allunyen del rigor dantesc. Una de les característiques de l'obra és la ironia: «La mirada irònica sempre diu que les coses poden ser d'una altra manera; en fer burla de les convencions, produeix un efecte de realitat, de cosa vista i viscuda. El distanciament sempre resulta versemblant». Altres novel·les amb la pesta de rerefons són Diari de l'any de la pesta de Defoe i La pesta de Camus. 

No parla de Petrarca i no li sap greu! No sabia que Petrarca tingués desertors. Iborra, com d'altres, creu que Petrarca està sobrevalorat: «Té el mèrit, de gust dubtós, d'haver inaugurat algunes característiques posteriors del l'home de lletres, com ara l'autocomplaença, la pose i la retòrica blana i sentimental. La seua poesia, que va infactar durant una temporada massa llarga la poesia europea, em sembla una regressió respecte d'algunes qualitats de la poesia medieval, com ara l'expressió directa i brutal, gràficament expressiva, que trobem en Dante, François Villon o Ausiàs March». Petrarca... Li tinc afecte a ell també, potser pel nom de la seva mussa i prou. 

Iborra després de les vacances de Nadal parla de Shakespeare. Del gran Shakspeare. Descriu l'Anglaterra del moment i les principals característiques del teatre isabelí. Fa uns mesos vaig llegir la teoria de Marlowe, segons la qual l'obra shakesperiana no és tan shakesperiana. En el llibre d'Iborra diu que hi ha cinc candidats... No he pogut evitar riure.

Iborra, com Wordsworth, de Shakespeare, en destaquen els sonets. I després de la lectura  del sonet XX, hi ha aquesta divertida escena:

«Després de llegir-lo a classe, vam passar a comentar-lo i de seguida s'hi va armar un guirigall de mil dimonis. Tots volien parlar i tots parlaven alhora, i cada un ho interpretava d'una manera. Que si estava clar que era un poema d'amor homosexual, que si no, que si el que passava és que el jove a qui s'adreça el sonet era hermafrodita... Raquel va dir que si l"'addicció" no li "serveix de res", aleshores ni homo ni hetero: es tracta, a tot estirar d'un amor platònic i gràcies. Maria, per la seua banda, exigia que, com a professor, em pronunciés i aclarís si Shakespeare era homosexual, sí o no. Jo, com ja us podeu imaginar, prou feia tenia a mantenir el orden en la sala. Finalment, Berta va dir que no li pegàssem més voltes, que estava claríssim que es tractava d'un poema d'amor homosexual, però que no passava res!».

Abans de llegir Hamlet, llegeixen més sonets i escenes concretes de les obres. 

Em fa una il·lusió especial que parli de Don Quijote de Cervantes. Sí perquè a l'institut vaig fer Literatura castellana i vaig tenir l'oportunitat de llegir alguns capítols, la majoria van ser de la primera part. I des de fa uns mesos que m'estic plantejant llegir-lo sencer a veure què.

És curiós però, com diu Iborra, tothom coneix la parella Quijote - Sancho però resulta és dels llibres més poc llegits de la literatura castellana. Quin greu més gran!:

«L'experiència de llegir el Quixot val la pena de veres i no se l'hauria de perdre ningú, però el fet és que hi ha molts llibres i els alumnes tenen molt de temps de lectura per davant. Siguem optimistes. A més, s'ha de reconèixer que la lectura obligatòria dels clàssics pot tenir, i té sovint, efectes contraproduents. Hi ha gent que després del seu pas pel sistema escolar ha quedat vacunada per a tota la vida contra determinades obres literàries».

En aquest capítol, he tingut un deja-vú:

«Mentre comentava a classe aquesta influència del Quixot sobre la novel·la de Flaubert, se'm va escapar de dir que al final Madame Bovary se suïcida. Per poc els alumnes em maten. Em van assegurar, tots indignats, que els acabava de pifiar la lectura, perquè ara que en sabien el final ja no tenia interès. Vaig intentar dir-los que he llegit Madame Bovary més d'una vegada i que l'interès no m'ha decaigut per això. Debades. Raquel va creuar els braços i va anunciar solemnement que no pensava continuar la lectura de Madame Bovary. Per a què?».

Iborra segueix el temari: Racine, Molière, Voltaire, el romanticisme europeu, Werther i arriba a Madame Bovary amb «un personatge que fa una mica de por».

La protagonista de la novel·la és una Èdip que s'autodestrueix i una Quixot perquè llegeix fins vol «més del que la vida pot donar». Iborra recull que la descripció, le mot juste de Flaubert, s'ha fet pesada als alumnes i aquest fragment m'ha sorprès:

«He animat els meus alumnes a llegir, quan tinguen temps, l'altra gran novel·la de Flaubert: L'educació sentimental. Crec que encara els agradarà més que Madame Bovary. Els lectors de Flaubert, de fet, es poden classificar en dos bàndols: els qui prefereixen Madame Bovary i els qui prefereixen L'educació sentimental. Jo em quede amb aquesta. Només pel títol ja val la pena. Madame Bovary la trobe massa deliberada. Massa construïda. I la seua construcció, massa simètrica. És massa fàcil comentar-la en classe».

També comenta la tradició de l'adulteri després de l'obra de Flaubert: L'etern marit de Dostoievski i el relat La dona del gosset  de Txékhov, l'autor que explica la veritat encara que sigui trista.

Abans d'arribar a Kafka comenta Maupassant, Tolstoi i la nouvelle. Enmig d'aquestes pàgines, Iborra inclou una llista de les millors novel·les del segle XX. De la literatura catalana en destaca La febre d'or de Narcís Oller. Aquest llibre el vaig llegir durant el segon o tercer any de la facultat. Em va agradar moltíssim!

 

Quan Iborra parla de La metamorfosi de Kafka dedica certes pàgines a recollir bibliografia sobre l'autor i, en concret, sobre la novel·la protagonitzada per Gregor Samsa. Sembla ser que els entesos li han volgut donar, a la novel·la, un significat psicoanalític, sociològic, metafísic, autobibliogràfic i em prenguto si aquests estudis, a l'hora de la veritat, és a dir, quan llegim l'obra, ens ajuden a comprendre-la més o al contrari... 

En les últimes pàgines, parla de la literatura hispanoamericana, de les seves anades i vingudes a les llibreries, de la seva biblioteca personal, de l'afició de fer llistes de llibres (que ha llegit, que vol llegir, que vol...)

El llibre l'he trobat una meravella, suposo perquè dintre d'uns anys em veig preparant-me classe de llengua i literatura catalanes (o de literatura universal, qui sap) i Iborra m'ha donat moltes eines i material bibliogràfic que em poden ser d'utilitat. Potser m'hagués agradat que se centrés més en les classes, que parlés més dels alumnes i de la seva resposta davant dels clàssic de la literatura universal però... és un diari! I els diaris ja ho tenen aquestes coses: ara parles d'això, ara d'allò altre. No és un llibre curt (més de tres-centes cinquanta pàgines) però la lectura és agradable per l'estil i per com està dividida: és molt fàcil col·locar el punt de llibre si vols fer una pausa i és igual de fàcil tornar a prendre el fil. No és un manual de literatura, crec que diu el mateix Iborra, però n'aprens sense adonar-te'n.

Consells per als professors de literatura

• No parlar de llibres que no hem llegit. Malgrat que hi hagi un llibre que es tituli, precisament, Com parlar dels llibre que no hem llegit de Pierre Bayard.
• Iborra recomana que els comentaris de text no es basin en plantilles establertes. El bon comentari és aquell que s'elabora després d'una lectura atenta i aprofundida del text i després d'esbrinar què ens vol dir el text i què més podem dir del text: «En definitiva, es tracta de llegir i de preguntar-se què diu el text, què ens diu, què planteja, sobre quins implícits està construït, com el podem relacionar amb els altres textos que coneixem. Potser no és tan difícil al capdavall. si ens atrevim a fer-ho».
• Les obres necessiten un fil conductor.
• Aprofitar les vacances per consultar bibliografia que pugui ser útil per a les classes.
• «Il lungo studio e il grande amore»
• «Sí, m'agradaria impartir un curs que es digués "Grans llibres", sense temari, basat només en una llista de lectures. I sense context ni esquemes de comentari! Que no em vinga ningú amb la cançoneta que, sense context ni plantilles de comentari, els alumnes es perden. Els qui es perden són els professors! A més, obliden que el context ja l'aporten els propis llibres».

Consells per als lectors

La primera lectura ha de ser sense notes. Els pròlegs, les llargues introduccions i les notes a peu de pàgines només serveixen per completar una lectura prèvia de l'obra. D'aquesta manera, s'evita una lectura condicionada.

Consells per als escriptors

• «Cal una història per contar una història».
• «La redacció d'aquesta novel·la [Madame Bovary] il·lustra una veritat que recorde sovint als meus alumnes: escriure vol dir corregir, revisar, refer. Em sap greu haver de desil·lusionar-los, però escriure, desgraciadament difícil. [...] Però generalment escriure és un tempteig fatigós per aclarir el que volem dir, per aclarir-nos, per tornar a pensar el que pensàvem que estava tan clar. Un procés lent que, a més, de tant en tant s'estanca, com si de sobte s'hagués punxat una roda».

Fragments subratllats

• «[...] L'home no és un ésser que es puga descriure o definir, sinó un misteri, el sentit del qual no s'acaba de desxifrar mai».
• «Penseu, només, en la quantitat de llibres que deixarem sense llegir quan se n'anem de vacances definitives. N'hi ha per posar-se a plorar».
• «Els alumnes han quedat molt perplexos davant dels molts motius que, segons Dante, ens porten de cap a l'Infern. Em va confessar que no tenien cap possibilitat d'anar al cel».
• «Evidentment, els alumnes no han fet cas del meu consell».
• «Sovint [parla de les obres escrites en els camps de concentració], aquestes obres que s'escriuen en condicions d'extrema pobresa, sense poder consultar cap llibre, donen un resultat, excel·lent. Un escriptor confiat únicament a la seua memòria, sense les pròtesis dels altres llibres, sense Internet ni Google».
• «La literatura és fonamentalment una forma d'experiència del món i de la vida».
• «Amb mi em passa amb la lectura com als borratxets, que com més beuen més set tenen».

Si en voleu saber més de tot plegat us recomano el blog d'Iborra: http://laserpblanca.blogspot.com.es/