Carta als meus alumnes

Hola xalabins i xalabines, 

sabeu que els primers alumnes no s'obliden mai? Heu sigut els meus primers alumnes i he après tant amb vosaltres, però tant. Recordo que la meva primera classe, tot i que potser no ho semblava, me l'havia memoritzada de dalt a baix. Cada paraula, cada gest fins i tot. Recordo que va ser la classe més curta de la meva vida. Es passen molt nervis, sabeu? Per què? Ostres, doncs, perquè ho vols fer molt bé. Vols caure bé, vols explicar-te bé, vols dur les fotocòpies que pertoquen, que hi hagi guix a la pissarra... 

Aprendre's els noms dels alumnes és una tasca molt dolorosa si tens memòria de peix però aviat vaig ser capaç de reconèixer-vos per la vostra cal·ligrafia que encara té més mèrit, oi? Sé els vostres noms gràcies a la vostra lletra.

A mesura que anaven passant els dies, veia com us entusiasmava el llibre, Història de Jacob Xalabín. Quina il·lusió! Aquest llibre el vaig llegir a segon de Filologia Catalana... A la universitat! I vosaltres, heu llegit i gaudit un clàssic de la literatura catalana amb tretze i catorze anys. Quina meravella! Si ho explico a la facultat: No s'ho creuen! Us ho asseguro!

I què en puc dir, de les vostres preguntes? Durant aquestes setmanes m'heu fet unes preguntes que ja m'agradaria haver-me-les plantejades a la vostra edat. I amb quina empenta les dieu. Ni demanàveu la paraula ni res, som-hi!  I hauríeu de saber com els vostres dubtes i inquietuds em feien replantejar-me cada classe i com mirava de resoldre'ls amb els apunts de la carrera i amb manuals de literatura. M'heu fet treballar... Quan escoltava, "Laura... Una pregunta...", la Laura tremolava per dins i saltava d'alegria alhora. Hi havia altres vegades que preguntàveu allò que anava a explicar pocs instants després. Punyeta, sou massa ràpids, un moment... Sou uns impacients de mena i una mica massa xerraires però de bona pasta. Bons cors.

Els primers alumnes són els qui veuen la por dels professors novells. La por, la vergonya, la innocència però són capaços de treure el millor de nosaltres i de la nostra vocació. Els primers alumnes són els qui et posen a prova. Són els qui t'animen a continuar i els que et demostren que sempre hi ha una millora possible. Ostres, que si vull ser professora és per vosaltres! Sou tan especials. M'hauríeu d'haver sentit parlar de vosaltres i de tot el que hem fet. No he deixat de parlar i de pensar en vosaltres durant aquests dies. "Laura, prou ja", em deien. M'heu fet una professora molt feliç. 

Ha sigut fantàstic i molt important per a mi parlar-vos de la llengua i de la literatura catalanes perquè mai he tingut l'oportunitat. Parlar d'allò que t'apassiona és una meravella, ja ho veureu, i el meu propòsit ha sigut de transmetre-us aquesta passió i fer-vos petits especialistes de literatura. Gràcies a vosaltres he pogut fomentar la lectura com mai ho havia fet abans, a través d'un bibliotràiler, i m'heu animat a fer-ne d'altres, tot i que sé que no seran tan originals com el que heu fet vosaltres.

Heu de saber que malgrat que he sigut la vostra professora, jo em veia com una més de vosaltres. Durant unes setmanes, tots hem sigut els alumnes i professors. Sempre hem tingut l'oportunitat d'aprendre alguna cosa dels uns i dels altres. Llegia amb vosaltres el llibre, el comentava amb vosaltres, hem rigut (i de quina manera) plegats i avui us hagués fet una fortíssima abraçada a cadascun de vosaltres. Potser ara no us en adoneu però hem treballat moltíssim i hem après, m'incloc.

Ara l'únic que us desitjo és molta sort en tot allò que feu, que m'atureu pels passadissos o pel passeig marítim i que em digueu quin és l'últim llibre que us ha tret la son i us ha mantingut desperts fins la matinada, que esteu rellegint Història de Jacob Xalabín perquè us ha agradat tant que... Que voleu ser professors de llengua i de literatura.

Que la lectura us faci grans i lliures, bonics meus.

Heu sigut els millors professors que he tingut i per això us recordaré sempre. 

A reveure, 

Laura Jacas
Abril 2017