Acampada: punt d'inflexió

Fins ara mai havia anat d'acampada. De fet, només de pensar-hi em produïa pànic ja que estic convençuda que soc de les que no sobreviuria una nit enmig d'un bosc. No soc una Crusoe. Per tant, sempre que m'ho havien proposat sempre responia amb un no rotund. No a la foscor, no als sorolls misteriosos, no a les tendes, no a la terra humida...

Ara bé, quan ets professora et planteges i et replanteges infinitat de qüestions i entre elles, la d'anar d'acampada. Fa unes setmanes em van preguntar si volia anar d'acampada amb els alumnes de tercer. Us asseguro que, aleshores, ja no m'espantava res. Sí! I tant! Si hi van ells, jo, també. 

I així ha sigut. Hem anat d'acampada tots junts i sabeu què us dic? Que ha sigut una de les millors experiències de la meva vida. Imagineu-vos una vintena de tendes esteses en dues petites esplanades. Vuitanta nois i noies muntant-les! Quina meravella! Me'ls mirava i pensava: crec que poden sobreviure sense conèixer els autors més importants de la literatura catalana però amb aquesta experiència segur que seran més feliços.

Em van ajudar a muntar la tenda. Sense jo demanar-los ajuda. S'hi oferien. Canalla que a l'aula només (i ja estic agraïda amb això) em diuen bon dia, ara s'ajupien amb mi i, pim-pam pim-pam, tenda muntada. Com se'n fotien de mi però els deia que jo també volia aprendre d'ells.  

Les sortides amb alumnes són experiències úniques per conèixer-los més i millor. Ells també tenen l'oportunitat d'esbrinar una mica més sobre la teva vida, en tots els sentits. Vaig descobrir que els agrada que els diguin bona nit. Potser algú volia que expliqués un conte però, amb catorze anys, qui s'atreveix a demanar-ho? 

Ells asseguren que no van dormir gaire bé (el terreny, el soroll dels animals i dels companys, les baixes temperatures). Jo, sí. A les set, però, ja érem una bona colla els qui comentàvem com estava anant l'experiència. 

Dimarts, caldrà fer-ne la valoració. Veure quins aspectes es poden millorar, saber quina incidència ha tingut aquesta sortida en les seves relacions, si han tingut l'oportunitat de xerrar amb companys amb qui normalment no...

Demà serà un dia difícil. Tornar a l'aula després de veure'ns caminar pel bosc, d'esperar la sortida del sol, de veure'ns capaços de menjar-se el món, serà un xoc. Però hi haurà aquelles mirades de complicitat (vaja, les espero) que em diran: Sí, Laura, jo també et vaig ajudar a desmuntar la tenda. 

Moltes gràcies per aquesta experiència. Sou uns cracs.